El Velódromo i els llums d’escriptori i els aniversaris

Quan vèiem l’edifici Winterthur sabia que havíem arribat a Barcelona. No tinc clar on pensava que érem mentrestant. No sé on pensava que estava aixecat el Corte Inglés de la Diagonal. Terra de ningú. El concepte que uns territoris sempre confronten amb altres no és tan evident com us pot semblar.

Arribàvem a Barcelona en la Vespa amb sidecar, però jo no ho recordo. Jo recordo l’autobús, el BC o el BI, que feia més volta perquè passava per la Satèlite. I més tard el Seat 850 blau matrícula B 2847 C. O potser 4827.

Anàvem a Barcelona a casa de la tia Martina, on va viure la Mercè, la mama, fins que es va casar. Era una casa amb màgia, amb pati al darrere, amb un entresolat que era una casa de nines a la meva mida. Amb habitacions que eren com racons i amb un telèfon negre de baquelita, penjat de la paret i que sonava ring riiiiing igual que a les pel·lícules antigues. I a l’entrada li deien botiga.

Diu la llegenda que el pare, en Toni, va fer unes quantes voltes abans de reunir el valor per trucar al timbre el dia que va anar a demanar la mà de la Mercè. Unes quantes voltes i una aturada tècnica al Velódromo. En Toni bevia carajillos (mai cigalons) d’anís, només caps de setmana i festius. No se sap si aquell dia va prescindir del cafè i va demanar directament una copa d’anís. Entre 1950 i 1960 el Velódromo es va convertir en feu de La Gauche Divine. Res a veure amb en Toni. Més hagueren volgut els de la Gauche Divine que arribar a la sola de la sabata al meu pare.

L’avi Maties i l’Andreu (futur cunyat) li van concedir la mà en presència de la Martina, i probablement de l’Ana, que era petita, i de la Montse, que era molt petita.

Vaig passar pel Velódromo el dia abans del meu aniversari i era tancat. I primer vaig pensar que era una llàstima, que haguera pogut fer un cafè (o un carajillo) de record, homenatge i celebració. Però després em va semblar poètic, apropiat pels temps que corren, bojos, rars, tristos, molt bojos.

Els dies de confinament vaig contactar amb la Gènia, perquè tenim el mateix llum a l’escriptori. I ens vàrem posar a xerrar i va ser molt txulo i li vaig quedar a deure un dibuix del meu pare que va fer el seu pare. I de tot plegat avui que el Senyor Cordero en faria 88, això.

Celebrem la vida, sempre.