Entrades de LidiaCCTT

http://about.me/lidiacordero
Periodisme

El Masnou: Un protocol municipal contra les violències sexuals que qüestiona les víctimes (epíleg)

Els drets (i els deures) de la ciutadania

 

(Aquesta és la quarta entrega d’un post que comença aquí)

La crítica ha de ser sempre constructiva. Per això, la meva primera reacció en llegir el protocol (la setmana que es va fer públic) va ser fer-ne una correcció ortogràfica i d’estil  i una altra dels continguts,  i enviar-les per correu electrònic a la Regidoria d’Igualtat. Totes dues correccions van ser fetes des de la meva posició de ciutadana del Masnou. Passats uns dies vaig rebre resposta agraint els meus suggeriments i afirmant que es tindrien en compte. També em van explicar que per ser modificat el protocol ha de tornar a passar per la comissió tècnica, per l’Equip de Govern i per la Junta de Govern. Passat un mes el document original, amb totes les seves errades, seguia penjat a la web del consistori. Aquests dies ha desaparegut i costa més de trobar, però és només perquè s’està renovant la web i el trasllat d’informació i documentació s’està fent a poc a poc. Entenc que el treball administratiu té els seus ritmes, i entenc que els canvis en documents oficials requereixen uns certs procediments. Però com a ciutadana em molesta llegir un document tan mal redactat. Com a dona m’espanta i m’ofèn llegir alguns dels continguts del document. I així ho he comunicat (també per correu electrònic) a la Regidoria d’Igualtat.

 

El periodisme ha de vigilar el poder

Ho diu Iñaki Gabilondo. I aquesta ha estat la intenció del reportatge que queda tancat amb aquest epíleg. He recopilat informació, i he mirat d’exposar-la de manera endreçada. Òbviament ho he fet des d’un determinat punt de vista, i hi ha opinió. Però el reportatge com a gènere permet abocar opinió. De punt de vista n’hi ha sempre. Les institucions han de vetllar pel benestar de la ciutadania. Els ajuntaments han de vetllar pel benestar i la seguretat de la ciutadania. El Protocol d’actuació contra les violències sexistes a les festes de la vila que ha activat l’Ajuntament del Masnou no compleix aquest objectiu. S’ha fet malament, i han fallat  tots els (presumptes) mecanismes de control. El periodisme ha de denunciar aquestes errades. Potser així les institucions, sabent-se vigilades, posaran més cura en el que fan.

Totes les vegades que he contactat o he intentat contactar amb les persones citades al reportatge per obtenir informació (regidors, regidores, treballadors i treballadores de l’ajuntament) m’he presentat com a periodista, i he informat que la meva intenció era obtenir informació per escriure un reportatge.

 

 

Si t’ha interessat aquesta entrada, pots seguir llegint:

El Masnou: Un protocol municipal contra les violències sexuals que qüestiona les víctimes (prèvia)

El Masnou: Un protocol municipal contra les violències sexuals que qüestiona les víctimes (primera part)

El Masnou: Un protocol municipal contra les violències sexuals que qüestiona les víctimes (segona part)

El Masnou: Un protocol municipal contra les violències sexuals que qüestiona les víctimes (tercera part)

Anuncis

El Masnou: Un protocol municipal contra les violències sexuals que qüestiona les víctimes (tercera part)

Cap dels mecanismes de control i revisió que, aparentment, ha de passar un document com el que estem revisant ha funcionat

(Si t’has perdut la primera i la segona part, clica aquí)

L’orígen

Com s’ha explicat, el Protocol d’actuació contra les actuacions sexistes a les festes de la vila del Masnou parteix d’una moció presentada per la CUP- PA. També s’ha explicat que a la moció es proposava la creació d’una taula de debat composta per entitats, col·lectius, professionals i persones particulars que fes aportacions a la comissió encarregada de la redacció del document. Pel que hem pogut saber aquesta taula de debat mai no s’ha constituït.

La redacció

Neus Tallada, Regidora delegada d’igualtat, Turisme, Cultura, Joventut i Infància i Acció Cívica ens ha informat que si bé el document és fruit d’una col·laboració transversal, ella ha estat qui ha liderat el projecte, d’inici a fi.

L’elaboració i redacció del protocol va estar a càrrec d’una comissió tècnica Continue reading →

El Masnou: Un protocol municipal contra les violències sexuals que qüestiona les víctimes (segona part)

Que un ajuntament publiqui un protocol contra les violències sexuals confús, i que especifica quin ha de ser el comportament de la víctima posant-la en risc evident de ser qüestionada, vol dir que moltes coses s’han fet malament. Les agressions sexuals són un problema gravíssim, i aquesta deixadesa s’ha de considerar violència institucional.

(Si t’has perdut la primera part, clic aquí)

El 27 de juny de 2018, coincidint amb l’inici de la festa major, l’Ajuntament del Masnou va estrenar el Protocol d’actuació contra les violències sexistes a les festes de la vila. El document es va publicar a la web del consistori, i es va donar a conèixer a través de les xarxes socials (Facebook i Twitter).

 

El que inicialment sembla una bona notícia deixa de ser-ho tan bon punt es fa una primera lectura del document. I analitzar el procediment que s’ha seguit per redactar-lo i aprovar-lo evidencia que no s’ha donat al tema la importància que exigeix (com s’explicarà a la tercera part).

En l’aspecte formal el text mostra nombroses faltes d’ortografia, i nombroses incorreccions de puntuació i gramaticals. Continue reading →

No és No

El Masnou: Un protocol municipal contra les violències sexuals que qüestiona les víctimes (primera part)

No. La culpa de les agressions sexuals no la tenen ni l’alcohol ni les drogues ni la disbauxa. Els culpables de les agressions sexuals són només els agressors. (I no, els agressors no són malalts. Són fills sans d’una societat masclista i patriarcal). 

(Si t’has perdut l’entrada prèvia, clic aquí)

El 6 de juny de 2017 la Candidatura d’Unitat Popular -Poble Actiu CUP – PA va presentar una moció per la creació d’un protocol contra les agressions sexistes als grans esdeveniments d’oci o festius de la vila del Masnou. Al text de la moció s’hi destaca el fet que les agressions sexuals en entorns festius són habituals, i que es produeixen sota el “vistiplau i la ignorància de bona part de la població, ja que estan normalitzades i legitimades pel context”. El text també assenyala que les institucions públiques tenen el deure “d’abordar les diverses cares de la violència masclista a través de la prevenció i l’elaboració de polítiques amb perspectiva de gènere”, i que és feina de l’administració –també dels ajuntaments- fer tasca de sensibilització i treballar per tal que els carrers siguin espais segurs per les dones.

La moció proposa que a la comissió tècnica i política encarregada de la redacció del protocol s’hi puguin aportar propostes des d’una taula de debat integrada per entitats, col·lectius i professionals, i creada per aquest fi. El protocol ha de definir quines han de ser les actuacions davant una agressió sexista, i ha de llistar quins són els recursos disponibles a l’abast de la persona agredida. Continue reading →

El Masnou: Un protocol municipal contra les violencies sexuals que qüestiona les víctimes (primera part)

El Masnou: Un protocol municipal contra les violències sexuals que qüestiona les víctimes (prèvia)

El 27 de juny de 2018 l’Ajuntament del Masnou va anunciar que es començava a aplicar un Protocol d’actuació contra les violències sexistes a les festes populars. El que inicialment semblava una bona notícia, després d’una primera lectura s’ha mostrat com una  mala notícia.

He fet una petita tasca d’investigació per saber quin és l’origen del protocol, qui l’ha redactat, qui l’ha revisat i qui l’ha aprovat.

És estiu, fa calor, i les lectures llargues fan mandra. Per això he decidit publicar-ho per capítols, en dies successius. He dividit el relat en tres parts i un epíleg: Continue reading →

Lidia Cordero Triay

Vídeo: Entrevista a eldiario.es #Rompiendoelsilencio

Que un diari tingui un espai dedicat a denunciar la violència masclista, que gairebé de manera diària publiqui articles que parlen de feminisme i que tingui interès a tractar temes des d’una perspectiva de gènere no és gens habitual. En realitat, és excepcional. El digital eldiario.es ho fa. I som moltes les dones que hem decidit contactar amb ells per tal de fer pública la nostra història.

Aquesta entrevista es va publicar el 18 de març de 2018. M’agrada molt. Estic molt contenta d’haver-ho fet, i he de donar les gràcies a Ana Requena, que m’ho va fer molt fàcil, i a Alejandro Navarro Bustamente, Sònia Calvó i Sandra Vicente, que sense conèixer-me gens van gravar i muntar un vídeo que és cent per cent jo.

El que més m’han dit aquests dies és que sóc molt valenta. A mi no m’ho sembla. Ser valenta vol dir “afrontar perills sense por”. A mi em fan por els carrers foscos i solitaris, a vegades. O entrar a un ascensor amb un desconegut. I els portals foscos, o els vagons buits. Però que tothom sàpiga que vaig patir una agressió sexual no me’n fa gens. Ni mica. Zero. I l’objectiu d’explicar-me, de publicar el meu cas és infinitament més reivindicatiu que auto curatiu. L’objectiu és sacsejar consciències, obrir ulls, generar incomoditat entre els qui no volen saber. Fer entendre que ignorar-nos i negar-nos és protegir els agressors. L’objectiu que se sàpiga, que sóc jo, que som moltes, i que estem per tot arreu. Compartiu-lo, feu-lo córrer. Que el nostre silenci no els protegeixi. Els agressors també són molts, i també estan por tot arreu.

Que un periódico tenga un espacio dedicado a denunciar la violencia machista, que casi a diario publique artículos que hablan de feminismo, y que tenga interés en tratar temas desde una perspectiva de genero no es nada habitual. En realidad es excepcional. El digital eldiario.es lo hace. Y somos muchas las mujeres que hemos decidido contactar con ellos con el fin de hacer pública nuestra historia.

Esta entrevista que se publicó el 18 de marzo de 2018. Me gusta mucho. Estoy muy contenta de haberla hecho, y quiero dar las gracias a Ana Requena, que me lo puso muy fácil, y a Alejandro Navarro Bustamente, Sònia Calvó y Sandra Vicente, que sin conocerme de nada gravaron y montaron un vídeo que es cien por cien yo.

Estos días me han dicho mucho que soy muy valiente. A mi no me lo parece. Ser valiente quiere decir “afrontar peligros sin miedo”. A mi me dan miedo las calles oscuras y solitarias. O entrar en un ascensor con un desconocido. También los portales oscuros y los vagones vacíos. Pero que el mundo entero sepa que sufrí una violación no me da miedo. Nada. Cero. Y el objetivo de explicarlo públicamente es infinitamente más reivindicativo que autocurativo. El objetivo es remover consciencias, abrir ojos, generar incomodidad entre quienes no quieren saber. Explicar que ignorarnos y negarnos a nosotras es proteger a los agresores. El objetivo es que se sepa, que soy yo, que somos muchas, que estamos por todas partes. Compartidla. Que corra. Que nuestro silencio no le proteja. Los agresores también son muchos, y también están por todas partes.

Feminista Ilustrada

Justificar per amor a l’art

Imma Sust es pregunta a un article que publica a El Periódico on acaba l’artista i comença el monstre. Es pregunta si com espectadora ha de deixar de gaudir de les pel·lícules de Woody Allen. Afegeix que –fins ara– ningú ha retret mai res a Roman Polansky, i tothom sap que va violar una nena de tretze anys. Com si el fet que durant tots aquests anys s’hagi ignorat i perdonat la indignitat de Polansky justifiques la indignitat d’Allen, Tarantino, Affleck, Weinstein i companyia.

Imma Sust afegeix que, mira, vés, Bette Davis i Joan Crawford eren unes mares espantoses a la vida real, i ningú no les qüestiona com a actrius. Unes són males mares, altres agressors sexuals. Qui no té un all té una ceba. Continue reading →