L’adeu de McTriayLampolla

Hola, sóc LaTriay.

En llegir l’enunciat de la PAC3 vaig quedar una mica trista.  M’havia acostumat a la Mctriay, a posar-la al cabàs quan vaig a mercat, per si de cas sorgia una imatge o una història.  El Masnou és poble de pirates, no s’espanten de res, però la senyora que de tant en tant treu una ampolla de la bossa i fa una foto (jo), els sembla una mica estranya.

M’he divertit molt, i li estic molt agraïda a la  meva ampolla. He après a mirar el món amb els seus ulls. I m´ha donat tot un munt d’eines (que m’agradaria saber aprofitar!).  I és per això que, tot i que ara mateix hauria d’estar ja enllestint la PAC3, estic encara enganxada a la McTriay. Li vaig voler donar un final digne i agraït. Ho vàrem estar parlant, i ens va semblar que aquesta era una molt bona manera d’acomiadar-nos.

Moltes gràcies, ampolla.

(heu de fer clic a “watch on Vimeo)

 

 

Anuncis

Pensament lateral

El missatge de sempre? Si. Explicat com sempre? NO!!

Espots de TV

Mentre l’ampolla es reinventa …

La publicitat és un art que es degrada i avergonyeix a si mateix cada cop que a la TV mostren un espot del tipus KH7, per posar un exemple en absolut excepcional però si especialment poc afortunat.

Del blog “We love Advertising”, un post sobre aquestes tres meravelles: “El color del dinero (like no other)” (i un quart vídeo que no penjo aquí)

Santiago Auserón canta el tema de Cinema Paradiso

Quan aquest home canta el món és un lloc millor. És un dels grans, dels més grans. Només ens sap greu (a la Triay i a mi) que no es tregui les ulleres en cap moment, perquè estem bastant perdudament enamorades de com mira. Aix …

Al video (que es va gravar a Burg, Pallars Sobirà) l’acompanyen Dani Nel.lo i Francesc Pareja. I és una de les cançons que integra el disc de La Marató de TV3 d’enguany, que aquest any està dedicada a les malalties neurodegeneratives.

 

 

Mapa Mental – PAC1

“Ampobranding”

Prezi: McTriay, història d’una Ampolla

 

TransPac – Re-Presentat (o qui sóc jo)

Sóc un riure sonor, explosiu, inconfusible i (voldria) encomanadís. Estrident, diuen alguns sòmines avorrits. I és que la gent s’avorreix molt, no us ho sembla?

Sóc un esperit nòmada que només ha aconseguit avançar 30 km. No anem bé …

Sóc la que soc, la que vaig ser, la que seré. Sóc el que he fet, el que no, el que faré i el que mai no podré fer. No correré mai una marató.

M’enyoro més del que mai no passarà que del que no tornarà a passar. Però bah, mai és molt de temps …  No correré mai una marató, però m’he apuntat a classes de dansa (no em miris així, que passa, eh eh??) . I no descarto aprendre a fer mitja.

Pedres, sorra i cel.  Continue reading →