Lidia Cordero Triay

Vídeo: Entrevista a eldiario.es #Rompiendoelsilencio

Que un diari tingui un espai dedicat a denunciar la violència masclista, que gairebé de manera diària publiqui articles que parlen de feminisme i que tingui interès a tractar temes des d’una perspectiva de gènere no és gens habitual. En realitat, és excepcional. El digital eldiario.es ho fa. I som moltes les dones que hem decidit contactar amb ells per tal de fer pública la nostra història.

Aquesta entrevista es va publicar el 18 de març de 2018. M’agrada molt. Estic molt contenta d’haver-ho fet, i he de donar les gràcies a Ana Requena, que m’ho va fer molt fàcil, i a Alejandro Navarro Bustamente, Sònia Calvó i Sandra Vicente, que sense conèixer-me gens van gravar i muntar un vídeo que és cent per cent jo.

El que més m’han dit aquests dies és que sóc molt valenta. A mi no m’ho sembla. Ser valenta vol dir “afrontar perills sense por”. A mi em fan por els carrers foscos i solitaris, a vegades. O entrar a un ascensor amb un desconegut. I els portals foscos, o els vagons buits. Però que tothom sàpiga que vaig patir una agressió sexual no me’n fa gens. Ni mica. Zero. I l’objectiu d’explicar-me, de publicar el meu cas és infinitament més reivindicatiu que auto curatiu. L’objectiu és sacsejar consciències, obrir ulls, generar incomoditat entre els qui no volen saber. Fer entendre que ignorar-nos i negar-nos és protegir els agressors. L’objectiu que se sàpiga, que sóc jo, que som moltes, i que estem per tot arreu. Compartiu-lo, feu-lo córrer. Que el nostre silenci no els protegeixi. Els agressors també són molts, i també estan por tot arreu.

Que un periódico tenga un espacio dedicado a denunciar la violencia machista, que casi a diario publique artículos que hablan de feminismo, y que tenga interés en tratar temas desde una perspectiva de genero no es nada habitual. En realidad es excepcional. El digital eldiario.es lo hace. Y somos muchas las mujeres que hemos decidido contactar con ellos con el fin de hacer pública nuestra historia.

Esta entrevista que se publicó el 18 de marzo de 2018. Me gusta mucho. Estoy muy contenta de haberla hecho, y quiero dar las gracias a Ana Requena, que me lo puso muy fácil, y a Alejandro Navarro Bustamente, Sònia Calvó y Sandra Vicente, que sin conocerme de nada gravaron y montaron un vídeo que es cien por cien yo.

Estos días me han dicho mucho que soy muy valiente. A mi no me lo parece. Ser valiente quiere decir “afrontar peligros sin miedo”. A mi me dan miedo las calles oscuras y solitarias. O entrar en un ascensor con un desconocido. También los portales oscuros y los vagones vacíos. Pero que el mundo entero sepa que sufrí una violación no me da miedo. Nada. Cero. Y el objetivo de explicarlo públicamente es infinitamente más reivindicativo que autocurativo. El objetivo es remover consciencias, abrir ojos, generar incomodidad entre quienes no quieren saber. Explicar que ignorarnos y negarnos a nosotras es proteger a los agresores. El objetivo es que se sepa, que soy yo, que somos muchas, que estamos por todas partes. Compartidla. Que corra. Que nuestro silencio no le proteja. Los agresores también son muchos, y también están por todas partes.

Anuncis
Els cinc acusats de violar una dona durant els Sanfermines de 2016. Es fan dir 'la manada'

Per al·lusions. Dedicat a tothom qui opina sobre les víctimes d’agressions sexuals.

Jo vaig pensar que em matarien. Quan aquells dos paios em van obligar a pujar al cotxe i em van obligar a despullar-me, jo vaig pensar que al final, quan acabessin, em matarien. Perquè passa a les pel·lícules, que els dolents maten a qui els ha vist la cara per tal que no els puguin delatar. I és una mica absurd posar-se a pensar en el que passa a les pel·lícules, però quan dos paios t’obliguen a pujar a un cotxe i t’obliguen a despullar-te, la vida es converteix en una cosa molt absurda, i molt bèstia.

No em vaig queixar, ni vaig plorar, ni vaig dir que no, mentre era al cotxe amb aquells dos paios, nua. Perquè tenia molta por que em matessin, però no volia que em fessin mal. Quina bajanada tenir por que em fessin mal si m’havien de matar. Però no em vaig defensar ni em vaig resistir, ni vaig dir que no, perquè no volia que em fessin mal i no em volia morir. Vaig tancar els ulls i em veia a mi mateixa com si no fos jo. Com si m’estigués tornant boja. Continue reading →

Luis Ángel de la Viuda, les lleis, les dones i les violacions

És com una gran bufetada, com una grandíssima bufetada amb tota la mà oberta adonar-se que han passat gairebé 30 anys d’ençà que Luis Ángel de la Viuda va dir   que “La ley de la televisión privada, no nos engañemos, es como las mujeres: está hecha para ser violada”. I és com una bufetada perquè pot passar en qualsevol moment que surti a la TV, o escoltem per la ràdio un altre individuo que digui una barbaritat igual de gran. Avui.  Continue reading →

Coses que em passen pel cap i el mur dels 30 km

Quan surto a córrer em passen tot de coses. Em passen coses pel cap. Històries que podria escriure. O frases genials per començar històries que tinc pensat escriure. Després les oblido, la majoria (involuntàriament), i de la resta no en faig res (per mandrosa i dispersa).

També em passen coses per davant dels ulls. Avui he sortit a córrer i he vist un senyor barbut en bicicleta Continue reading →

Coses que et canvien la vida i et fan feliç

La veritat s’escriu sense punts suspensius, i cal vigilar amb els parèntesis, les cometes, les admiracions i les cursives. Requereix pocs adjectius. Cap floritura. La veritat no necessita explicacions, ni repeticions. Li repel·leixen els tòpics: és millor buscar les pròpies paraules, i pot ser que acabis escrivint poesia. La veritat fa aquests regals. Exigeix coherència i endreç. I ser valent, no acabar fugint d’estudi. Tècniques.

Però el taller “Escriure la veritat” que imparteix en Carles Capdevila és més que això. Continue reading →

Som moltes, i estem per tot arreu

A principis de febrer un pare va denunciar que el seu fill havia estat víctima d’abusos sexuals mentre era alumne dels Maristes. La denúncia va obrir portes i va deixar al descobert silencis de molts anys. Silencis que es donaven suport i s’alimentaven els uns als altres. Un “si tu no parles, jo tampoc”. Fent pinya, callant.

Fa molt de temps que dono voltes al silenci de les víctimes, i al silenci dels qui les envolten. Em resulta un tema enfadós. Perquè en realitat, jo no he volgut callar mai. Jo no vaig anar mai als Maristes, però sí que va haver-hi dos paios que em van posar un ganivet al coll i em van obligar a entrar a un cotxe.

A mi em van dir que callar era el meu dret. I cal reconèixer que de bon començament, atordida com estava, m’ho vaig creure. Continue reading →

Currículum Vitae: El de veritat

T’apuntes a un taller per aprendre “a escriure la veritat” i et demanen per començar que parlis de tu mateixa. Que ho escriguis i ho enviïs abans de la tarda de divendres. I pateixes un atac de transcendència que et deixa paralitzada. T’aguantes la cara amb la mà, com fan els grans escriptors a les contraportades Continue reading →