Els cinc acusats de violar una dona durant els Sanfermines de 2016. Es fan dir 'la manada'

Per al·lusions. Dedicat a tothom qui opina sobre les víctimes d’agressions sexuals.

Jo vaig pensar que em matarien. Quan aquells dos paios em van obligar a pujar al cotxe i em van obligar a despullar-me, jo vaig pensar que al final, quan acabessin, em matarien. Perquè passa a les pel·lícules, que els dolents maten a qui els ha vist la cara per tal que no els puguin delatar. I és una mica absurd posar-se a pensar en el que passa a les pel·lícules, però quan dos paios t’obliguen a pujar a un cotxe i t’obliguen a despullar-te, la vida es converteix en una cosa molt absurda, i molt bèstia.

No em vaig queixar, ni vaig plorar, ni vaig dir que no, mentre era al cotxe amb aquells dos paios, nua. Perquè tenia molta por que em matessin, però no volia que em fessin mal. Quina bajanada tenir por que em fessin mal si m’havien de matar. Però no em vaig defensar ni em vaig resistir, ni vaig dir que no, perquè no volia que em fessin mal i no em volia morir. Vaig tancar els ulls i em veia a mi mateixa com si no fos jo. Com si m’estigués tornant boja. Continue reading →

Anuncis

Luis Ángel de la Viuda, les lleis, les dones i les violacions

És com una gran bufetada, com una grandíssima bufetada amb tota la mà oberta adonar-se que han passat gairebé 30 anys d’ençà que Luis Ángel de la Viuda va dir   que “La ley de la televisión privada, no nos engañemos, es como las mujeres: está hecha para ser violada”. I és com una bufetada perquè pot passar en qualsevol moment que surti a la TV, o escoltem per la ràdio un altre individuo que digui una barbaritat igual de gran. Avui.  Continue reading →

Coses que em passen pel cap i el mur dels 30 km

Quan surto a córrer em passen tot de coses. Em passen coses pel cap. Històries que podria escriure. O frases genials per començar històries que tinc pensat escriure. Després les oblido, la majoria (involuntàriament), i de la resta no en faig res (per mandrosa i dispersa).

També em passen coses per davant dels ulls. Avui he sortit a córrer i he vist un senyor barbut en bicicleta Continue reading →

Coses que et canvien la vida i et fan feliç

La veritat s’escriu sense punts suspensius, i cal vigilar amb els parèntesis, les cometes, les admiracions i les cursives. Requereix pocs adjectius. Cap floritura. La veritat no necessita explicacions, ni repeticions. Li repel·leixen els tòpics: és millor buscar les pròpies paraules, i pot ser que acabis escrivint poesia. La veritat fa aquests regals. Exigeix coherència i endreç. I ser valent, no acabar fugint d’estudi. Tècniques.

Però el taller “Escriure la veritat” que imparteix en Carles Capdevila és més que això. Continue reading →

Som moltes, i estem per tot arreu

A principis de febrer un pare va denunciar que el seu fill havia estat víctima d’abusos sexuals mentre era alumne dels Maristes. La denúncia va obrir portes i va deixar al descobert silencis de molts anys. Silencis que es donaven suport i s’alimentaven els uns als altres. Un “si tu no parles, jo tampoc”. Fent pinya, callant.

Fa molt de temps que dono voltes al silenci de les víctimes, i al silenci dels qui les envolten. Em resulta un tema enfadós. Perquè en realitat, jo no he volgut callar mai. Jo no vaig anar mai als Maristes, però sí que va haver-hi dos paios que em van posar un ganivet al coll i em van obligar a entrar a un cotxe.

A mi em van dir que callar era el meu dret. I cal reconèixer que de bon començament, atordida com estava, m’ho vaig creure. Continue reading →

La meva ciutat: Cornellà [POST 1]

M’agrada aquesta entrada del blog UNMISIFU, de Víctor Garrido. Reconec alguns espais (la placeta dels enamorats!!), i altres no. Fa molts anys que no hi visc. I aprofito per animar-lo a fer una segona part ;)

UM©

Ahir va ser un diumenge productiu tot i la pluja que va caure des de primera hora del matí.

A continuació us deixo un recull de les fotografies que vam fer el meu colega Adrià i jo, buscant llocs de Cornellà on poder fer la foto perfecte.

Aquest serà el primer post sobre llocs típics de la nostra ciutat (espero fer-ne més en un futur pròxim) que aniré recollint al blog.

View original post

TransPac – Re-Presentat (o qui sóc jo)

Sóc un riure sonor, explosiu, inconfusible i (voldria) encomanadís. Estrident, diuen alguns sòmines avorrits. I és que la gent s’avorreix molt, no us ho sembla?

Sóc un esperit nòmada que només ha aconseguit avançar 30 km. No anem bé …

Sóc la que sóc, la que vaig ser, la que seré. Sóc el que he fet, el que no, el que faré i el que mai no podré fer. No correré mai una marató.

M’enyoro més del que mai no passarà que del que no tornarà a passar. Però bah, mai és molt de temps …  No correré mai una marató, però m’he apuntat a classes de dansa (no em miris així, que passa, eh eh??). I no descarto aprendre a fer mitja.

Pedres, sorra i cel.  Continue reading →