Feminista Ilustrada

Justificar per amor a l’art

Imma Sust es pregunta a un article que publica a El Periódico on acaba l’artista i comença el monstre. Es pregunta si com espectadora ha de deixar de gaudir de les pel·lícules de Woody Allen. Afegeix que –fins ara– ningú ha retret mai res a Roman Polansky, i tothom sap que va violar una nena de tretze anys. Com si el fet que durant tots aquests anys s’hagi ignorat i perdonat la indignitat de Polansky justifiques la indignitat d’Allen, Tarantino, Affleck, Weinstein i companyia.

Imma Sust afegeix que, mira, vés, Bette Davis i Joan Crawford eren unes mares espantoses a la vida real, i ningú no les qüestiona com a actrius. Unes són males mares, altres agressors sexuals. Qui no té un all té una ceba. Continue reading →

Anuncis
Els cinc acusats de violar una dona durant els Sanfermines de 2016. Es fan dir 'la manada'

Per al·lusions. Dedicat a tothom qui opina sobre les víctimes d’agressions sexuals.

Jo vaig pensar que em matarien. Quan aquells dos paios em van obligar a pujar al cotxe i em van obligar a despullar-me, jo vaig pensar que al final, quan acabessin, em matarien. Perquè passa a les pel·lícules, que els dolents maten a qui els ha vist la cara per tal que no els puguin delatar. I és una mica absurd posar-se a pensar en el que passa a les pel·lícules, però quan dos paios t’obliguen a pujar a un cotxe i t’obliguen a despullar-te, la vida es converteix en una cosa molt absurda, i molt bèstia.

No em vaig queixar, ni vaig plorar, ni vaig dir que no, mentre era al cotxe amb aquells dos paios, nua. Perquè tenia molta por que em matessin, però no volia que em fessin mal. Quina bajanada tenir por que em fessin mal si m’havien de matar. Però no em vaig defensar ni em vaig resistir, ni vaig dir que no, perquè no volia que em fessin mal i no em volia morir. Vaig tancar els ulls i em veia a mi mateixa com si no fos jo. Com si m’estigués tornant boja. Continue reading →

Coses que em passen pel cap i el mur dels 30 km

Quan surto a córrer em passen tot de coses. Em passen coses pel cap. Històries que podria escriure. O frases genials per començar històries que tinc pensat escriure. Després les oblido, la majoria (involuntàriament), i de la resta no en faig res (per mandrosa i dispersa).

També em passen coses per davant dels ulls. Avui he sortit a córrer i he vist un senyor barbut en bicicleta Continue reading →

Correré perquè puc

Correré, perquè puc

“Sí –va dir el metge-, és clar,  val més que deixi de córrer”. Aquest va ser el final la meva curta trajectòria com a corredora. Per causa d’uns genolls poc col·laboradors. Com si en el moment dels acabats algú s’hagués distret i els hagués deixat mig polir.

Mai vaig ser la més ràpida, però us juro que volava. I de sobte prou. T’hi acostumes, però no deixes d’enyorar-te. Ni quan han passat  set anys.

Fa uns mesos vaig decidir fer-me trampes a mi mateixa i córrer 10 minuts a la cinta del gimnàs. I no va passar res. Passades dues o tres setmanes 15 minuts més. I encara hi vaig tornar un tercer i un quart cop. Per fi vaig confessar la meva imprudència a casa, i alliberada del secret vaig poder sortir a córrer vora mar. L’alegria, les ganes de riure, Continue reading →

Gràcies als mestres, però no a tots

Tenir els estudis i treballar a una escola no et converteix en mestre, ni tan sols vol dir que estiguis capacitat per ser-ho. Em molesta força aquesta demanda de reconeixement generalitzada cap a la professió, quan la realitat és que a l’ofici hi ha molt bons professionals, n’hi ha de normalets, i un bon grapat de dolents. Fins i tot hi està representat aquell tipus de gent que està al món perquè cal que hi hagi de tot. Naturalment la varietat d’espècimens humans és present a tot arreu. Però hi ha oficis més i menys influents o potencialment perillosos. N’hi ha que no són responsables d’educar.

La meva professora de segon i tercer d’EGB es deia María Ángeles. Continue reading →

Qui calla hi consent

Més de dos mesos ha trigat la Fundació Escola Cristiana de Catalunya en manifestar-se sobre els casos d’abusos dels Maristes. Els Maristes estan adherits Escola Cristiana, hi ha relació directe entre ells. Cal tenir-ho clar.

Més de dos mesos han deixat passar abans d’expressar el seu rebuig i declarar-se avergonyits. Han esperat que acabés el període de preinscripcions. És el que es coneix com “mantenir un perfil baix”. No dir res, quedar-se al marge. Deixar passar el temporal.

Ara sí, ara es declaren avergonyits però recorden, no un sinó dos cops, que el 80% dels casos d’abusos a menors es produeix en l’àmbit familiar. Què volen dir quan aporten aquesta dada? Que un 20% no és tant? Callen durant dos mesos i quan parlen és per dir que a les escoles no s’abusa tant com a les cases? Continue reading →

Coses que et canvien la vida i et fan feliç

La veritat s’escriu sense punts suspensius, i cal vigilar amb els parèntesis, les cometes, les admiracions i les cursives. Requereix pocs adjectius. Cap floritura. La veritat no necessita explicacions, ni repeticions. Li repel·leixen els tòpics: és millor buscar les pròpies paraules, i pot ser que acabis escrivint poesia. La veritat fa aquests regals. Exigeix coherència i endreç. I ser valent, no acabar fugint d’estudi. Tècniques.

Però el taller “Escriure la veritat” que imparteix en Carles Capdevila és més que això. Continue reading →