Correré perquè puc

Correré, perquè puc

“Sí –va dir el metge-, és clar,  val més que deixi de córrer”. Aquest va ser el final la meva curta trajectòria com a corredora. Per causa d’uns genolls poc col·laboradors. Com si en el moment dels acabats algú s’hagués distret i els hagués deixat mig polir.

Mai vaig ser la més ràpida, però us juro que volava. I de sobte prou. T’hi acostumes, però no deixes d’enyorar-te. Ni quan han passat  set anys.

Fa uns mesos vaig decidir fer-me trampes a mi mateixa i córrer 10 minuts a la cinta del gimnàs. I no va passar res. Passades dues o tres setmanes 15 minuts més. I encara hi vaig tornar un tercer i un quart cop. Per fi vaig confessar la meva imprudència a casa, i alliberada del secret vaig poder sortir a córrer vora mar. L’alegria, les ganes de riure, Continue reading →

Gràcies als mestres, però no a tots

Tenir els estudis i treballar a una escola no et converteix en mestre, ni tan sols vol dir que estiguis capacitat per ser-ho. Em molesta força aquesta demanda de reconeixement generalitzada cap a la professió, quan la realitat és que a l’ofici hi ha molt bons professionals, n’hi ha de normalets, i un bon grapat de dolents. Fins i tot hi està representat aquell tipus de gent que està al món perquè cal que hi hagi de tot. Naturalment la varietat d’espècimens humans és present a tot arreu. Però hi ha oficis més i menys influents o potencialment perillosos. N’hi ha que no són responsables d’educar.

La meva professora de segon i tercer d’EGB es deia María Ángeles. Continue reading →

Qui calla hi consent

Més de dos mesos ha trigat la Fundació Escola Cristiana de Catalunya en manifestar-se sobre els casos d’abusos dels Maristes. Els Maristes estan adherits Escola Cristiana, hi ha relació directe entre ells. Cal tenir-ho clar.

Més de dos mesos han deixat passar abans d’expressar el seu rebuig i declarar-se avergonyits. Han esperat que acabés el període de preinscripcions. És el que es coneix com “mantenir un perfil baix”. No dir res, quedar-se al marge. Deixar passar el temporal.

Ara sí, ara es declaren avergonyits però recorden, no un sinó dos cops, que el 80% dels casos d’abusos a menors es produeix en l’àmbit familiar. Què volen dir quan aporten aquesta dada? Que un 20% no és tant? Callen durant dos mesos i quan parlen és per dir que a les escoles no s’abusa tant com a les cases? Continue reading →

Coses que et canvien la vida i et fan feliç

La veritat s’escriu sense punts suspensius, i cal vigilar amb els parèntesis, les cometes, les admiracions i les cursives. Requereix pocs adjectius. Cap floritura. La veritat no necessita explicacions, ni repeticions. Li repel·leixen els tòpics: és millor buscar les pròpies paraules, i pot ser que acabis escrivint poesia. La veritat fa aquests regals. Exigeix coherència i endreç. I ser valent, no acabar fugint d’estudi. Tècniques.

Però el taller “Escriure la veritat” que imparteix en Carles Capdevila és més que això. Continue reading →

Som moltes, i estem per tot arreu

A principis de febrer un pare va denunciar que el seu fill havia estat víctima d’abusos sexuals mentre era alumne dels Maristes. La denúncia va obrir portes i va deixar al descobert silencis de molts anys. Silencis que es donaven suport i s’alimentaven els uns als altres. Un “si tu no parles, jo tampoc”. Fent pinya, callant.

Fa molt de temps que dono voltes al silenci de les víctimes, i al silenci dels qui les envolten. Em resulta un tema enfadós. Perquè en realitat, jo no he volgut callar mai. Jo no vaig anar mai als Maristes, però sí que va haver-hi dos paios que em van posar un ganivet al coll i em van obligar a entrar a un cotxe.

A mi em van dir que callar era el meu dret. I cal reconèixer que de bon començament, atordida com estava, m’ho vaig creure. Continue reading →