Feminista Ilustrada

Justificar per amor a l’art

Imma Sust es pregunta a un article que publica a El Periódico on acaba l’artista i comença el monstre. Es pregunta si com espectadora ha de deixar de gaudir de les pel·lícules de Woody Allen. Afegeix que –fins ara– ningú ha retret mai res a Roman Polansky, i tothom sap que va violar una nena de tretze anys. Com si el fet que durant tots aquests anys s’hagi ignorat i perdonat la indignitat de Polansky justifiques la indignitat d’Allen, Tarantino, Affleck, Weinstein i companyia.

Imma Sust afegeix que, mira, vés, Bette Davis i Joan Crawford eren unes mares espantoses a la vida real, i ningú no les qüestiona com a actrius. Unes són males mares, altres agressors sexuals. Qui no té un all té una ceba. Continue reading →

Anuncis
Els cinc acusats de violar una dona durant els Sanfermines de 2016. Es fan dir 'la manada'

Per al·lusions. Dedicat a tothom qui opina sobre les víctimes d’agressions sexuals.

Jo vaig pensar que em matarien. Quan aquells dos paios em van obligar a pujar al cotxe i em van obligar a despullar-me, jo vaig pensar que al final, quan acabessin, em matarien. Perquè passa a les pel·lícules, que els dolents maten a qui els ha vist la cara per tal que no els puguin delatar. I és una mica absurd posar-se a pensar en el que passa a les pel·lícules, però quan dos paios t’obliguen a pujar a un cotxe i t’obliguen a despullar-te, la vida es converteix en una cosa molt absurda, i molt bèstia.

No em vaig queixar, ni vaig plorar, ni vaig dir que no, mentre era al cotxe amb aquells dos paios, nua. Perquè tenia molta por que em matessin, però no volia que em fessin mal. Quina bajanada tenir por que em fessin mal si m’havien de matar. Però no em vaig defensar ni em vaig resistir, ni vaig dir que no, perquè no volia que em fessin mal i no em volia morir. Vaig tancar els ulls i em veia a mi mateixa com si no fos jo. Com si m’estigués tornant boja. Continue reading →

Change This Picture

#ChangeThisPicture : Campanya contra la violència contra les dones

“La violència de gènere afecta 1 de cada 4 dones a Alemanya, i a milions de dones a tot el món. Però donat que la gent no fa massa cas de les estadístiques, hem utilitzat una de les icones de Berlín per fer visible aquest problema.

Si li passa a una de cada quatre dones, et pot estar passat a tu, a una amiga o a una dona de la teva família. Comparteix aquest vídeo per ajudar a altres dones a trobar sortida. Plegades, plegats, podem #CanviarAquestaFoto” Continue reading →

Luis Ángel de la Viuda, les lleis, les dones i les violacions

És com una gran bufetada, com una grandíssima bufetada amb tota la mà oberta adonar-se que han passat gairebé 30 anys d’ençà que Luis Ángel de la Viuda va dir   que “La ley de la televisión privada, no nos engañemos, es como las mujeres: está hecha para ser violada”. I és com una bufetada perquè pot passar en qualsevol moment que surti a la TV, o escoltem per la ràdio un altre individuo que digui una barbaritat igual de gran. Avui.  Continue reading →

El Masnou celebra el 8 de març amb un mural contra la violència

Amb motiu de la celebració del 8 de març, Dia internacional de les Dones, El Masnou va estrenar mural. El podeu trobar al carrer Roger de Flor, just al davant de l’Oficina d’Atenció al Ciutadà. La impulsora i ideòloga del grafiti és Lídia Ramonet, mestre de l’escola Rosa Sensat. Ella va presentar la proposta a Meritxell Blanch, Regidora d’Igualtat de l’Ajuntament del Masnou.

Pregunta: Explica’m com ha anat tot, d’on surt la idea.

Resposta: És un tema sensible, colpidor per a mi. Per això vaig anar a buscar la Meritxell, i pim pam, li vaig dir que jo no pensava cobrar un cèntim, que no ho faig per això. I vàrem trobar una personal ideal que és en Pablo Navas, que va realitat el disseny i la resta doncs ja es veu.

El mural s’havia de fer al novembre, pel Dia Internacional contra la Violència vers les dones, però tot plegat no és tan fàcil i s’ha acabat fent ara al març.  Calia fer abans tota la burocràcia. Calia que la Meritxell ho veies factible, exposar-ho a qui ho havia d’exposar, demanar al Grup lectura i reflexió de dones del Masnou que hi estiguessin d’acord. Per exigències burocràtiques calia que una associació demanés els permisos. Com jo en formo part d’aquest grup vaig proposar que fossin elles les impulsores oficials de la iniciativa. Ara estem llegint “Mujeres que corren con los lobos”.

P: Parla’m una mica el dibuix, i dels textos escollits.

R: És un mural viu, cada cert temps es passarà pàgina i es canviaran els textos. Busco no victimitzar, no etiquetar i sobretot no culpabilitzar. Tenir un psicòpata al costat no és fàcil, ni dir-li adéu, ara marxo. Tampoc defenso les que callen i deixen que rebin menors, nens. Continue reading →

‘Les murs des femmes’, dones i grafiti

18 de febrer de 2017, carrer Veneçuela, a Barcelona. Un grup de dones es reuneix per pintar grafitis. La iniciativa ha estat impulsada per Koray: “Estic farta de pintar amb nois i vull pintar amb noies, per això vaig decidir organitzar la trobada. Vaig explicar-ho a Instagram i a Facebook i m’han contactat fins i tot noies de Sud Americà, de Suïssa.”

Les murs des femmes

 

Nihad i les seves dues amigues són estudiants de batxillerat. Han vingut per donar suport a aquest “projecte antimasclista que defensa el feminisme. Fer grafitis es veu més de nois que de noies, i la idea és potenciar el grafiti femení”. Havien pensat fer fotografies, però s’han animat i estan dibuixant el seu mural. “Pintarem el símbol feminista”. Els demano que en pensen de la presència d’alguns nois que també estan pintant: “Són nois feministes que han vingut a donar un cop de mà. Amics i xicots d’algunes de les noies”.

 


Pregunto a un d’aquests nois si ha vingut a fer costat a la reivindicació: “Esto es un evento de grafiti libre, pero legal. Continue reading →

Som moltes, i estem per tot arreu

A principis de febrer un pare va denunciar que el seu fill havia estat víctima d’abusos sexuals mentre era alumne dels Maristes. La denúncia va obrir portes i va deixar al descobert silencis de molts anys. Silencis que es donaven suport i s’alimentaven els uns als altres. Un “si tu no parles, jo tampoc”. Fent pinya, callant.

Fa molt de temps que dono voltes al silenci de les víctimes, i al silenci dels qui les envolten. Em resulta un tema enfadós. Perquè en realitat, jo no he volgut callar mai. Jo no vaig anar mai als Maristes, però sí que va haver-hi dos paios que em van posar un ganivet al coll i em van obligar a entrar a un cotxe.

A mi em van dir que callar era el meu dret. I cal reconèixer que de bon començament, atordida com estava, m’ho vaig creure. Continue reading →