Agatha Christie, mucho más que una escritora

El pasado 12 de enero se cumplieron 41 años de la muerte de Agatha Christie. Cuando se oye su nombre, lo primero que se recuerda es alguno de los títulos de las más de 60 novelas que publicó, o sus archifamosos personajes Hércules Poirot y Miss Marple. Pero hay más razones para recordar a la escritora.

UNA VIDA POCO CONVENCIONAL

Desde pequeña su madre la animó a practicar actividades que probablemente en esa época se consideraban poco apropiadas para una señorita: nadar en el mar, navegar o caminar por los páramos del Parque Nacional de Dartmoor, en el Reino Unido. En 1911 la llevó a París para que pudiera volar en aeroplano. Con su primer marido, Archibald ‘Archie’ Christie, viajó durante 1922 por Sudáfrica, Australia, Nueva Zelanda y Hawái. De esa aventura sacó la escritora una gran afición por el surf. Continue reading →

Anuncis
San Silvestre El masnou 2016

San Silvestre o Cursa dels Nassos: despedir el año corriendo

En Brasil la tradición se remonta a 1925, y en Catalunya la más antigua es la de El Masnou

La San Silvestre Vallecana y la Cursa dels Nassos son las más multitudinarias

La culpa de todo la tiene un periodista: Cásper Líbero (Brasil, 1889-1943). Líbero estaba en París (Francia) la madrugada del 1 de enero de 1925 y fue testigo de una carrera nocturna. Apasionado de los deportes, se llevó la idea a casa y el 31 de diciembre de ese mismo año se corrió en Sâo Paulo (Brasil) la primera San Silvestre de la historia. Tuvo 146 inscritos, aunque solo 60 lograron clasificarse: quedaban fuera de carrera quienes llegaban a más de cinco minutos del ganador. Alfredo Gomes, fue el vencedor: 6,2 km recorridos en 23 minutos 10 segundos. Algunas fuentes cuentan que Gomes era futbolista y otras, que era electricista y que trabajaba para la compañía telefónica.

UN POCO DE HISTORIA

Hasta 1944, la participación estuvo restringida a hombres de nacionalidad brasileña, a excepción de Heitor Blasi, italiano afincado en Brasil desde 1920, que venció la prueba en dos ocasiones (1927 y 1929). En 1945 la prueba se internacionalizó, y en 1975 se abrió la participación a mujeres. Continue reading →

Nadia Murad entrevistada al Matí de Catalunya Ràdio

Nadia Murad va néixer a Kocho,  al nord de l’Iraq. Nadia anava a escola, volia ser professora d’història i maquilladora. El 3 d’agost de 2014 Daesh (Estat Islàmic) va atacar el seu poble i va emprendre una campanya genocida contra els membres de la minoria yazidita, de la qual Nadia i la seva família formaven part. Els homes podien escollir de convertir-se a l’islamisme o ser executats. Les dones joves com Nadia van ser venudes com esclaves sexuals. Les dones no tan joves, com la mare de Nadia, van ser assassinades. No tenien cap utilitat. En total Daesh va matar divuit membres de la família Murad. Continue reading →

“Jo puc ensenyar els pits a Facebook/Instagram”

Comparteixo post del blog Publizia. I aprofito per recomanar, de nou, seguir-lo molt.

Campanya de l’agència brasilera Propeg per l’Hospital Aristides Maltez: “Jo puc ensenyar els pits a Facebook/Instagram. Autoexaminat. No fer-ho està prohibit.”

Hospital Aristides Maltez. “Yo puedo enseñar las tetas en Facebook/Instagram. Autoexamínate. Está prohibido no hacerlo”. Agencia Propeg, Brasil. Temas similaresPfizer Lafam Espaço Clara Luz

a través de Hospital Aristides Maltez — publizia (si feu click aquí veureu més imatges)

Com si es tractés del teu fill — FLORS QUE FAN ESTIU

Comparteixo aquest text publicat per Leni Montiel al seu bloc “Flors que fan estiu”. És de lectura obligada. Es pot dir més alt, però no més clar. I potser tampoc més alt, perquè aquest text és un crit. És un “prou”. Un cop a la taula. O així l’entenc jo, que sóc molt de crits i de cops a la taula i que cada dia que passa tinc menys paciència per segons quines coses.

I si a algú li costa llegir fins al final, que es foti, que es foti i que faci el maleït esforç. El patiment immens de tants nens ho mereix. Si a algú li costa llegir fins al final, que deixi de mirar-se el melic i pensi en qui ho ha viscut en primera persona.

Penso, opino que aquest ‘no puc llegir’ és un ‘no vull saber’. I no voler saber ens converteix en còmplices necessaris.

Gràcies, Leni.

[Article publicat a la secció Mirades de la revista Perspectiva Escolar Núm. 389 (Setembre/Octubre 2016). Publicació de Rosa Sensat] En J. era un nen de cinc anys tímid, complaent, amb ganes d’agradar, petit i bufó. Sensible, una mica maldestre i amb molta imaginació. Amb pocs amics. El primer dia d’educació física a l’escola va tenir por. […]

a través de Com si es tractés del teu fill — FLORS QUE FAN ESTIU

Correré perquè puc

Correré, perquè puc

“Sí –va dir el metge-, és clar,  val més que deixi de córrer”. Aquest va ser el final la meva curta trajectòria com a corredora. Per causa d’uns genolls poc col·laboradors. Com si en el moment dels acabats algú s’hagués distret i els hagués deixat mig polir.

Mai vaig ser la més ràpida, però us juro que volava. I de sobte prou. T’hi acostumes, però no deixes d’enyorar-te. Ni quan han passat  set anys.

Fa uns mesos vaig decidir fer-me trampes a mi mateixa i córrer 10 minuts a la cinta del gimnàs. I no va passar res. Passades dues o tres setmanes 15 minuts més. I encara hi vaig tornar un tercer i un quart cop. Per fi vaig confessar la meva imprudència a casa, i alliberada del secret vaig poder sortir a córrer vora mar. L’alegria, les ganes de riure, Continue reading →

Periodisme: La crisi de credibilitat i els silencis periodístics de la Transició (II)

Nicolás Valle és periodista d’informació internacional i treballa a Televisió de Catalunya des de l’any 1990. Ha cobert -entre d’altres- conflictes a Algèria, Balcans, Líban, l’atac rus a Geòrgia l’estiu del 2008 i la primavera àrab.  Al  seu llibre “Secrets de guerra” (2012)  explica en primeríssima persona la seva experiència al llarg dels anys, i dóna el seu punt de vista sobre la professió.

Perquè el periodisme ha perdut credibilitat?

És molt difícil tenir bons professionals quan estem treballant sota l’amenaça de l’acomiadament, o de les retallades, o del càstig. Tenim periodistes amenaçats, que han d’inhibir la seva capacitat crítica i d’investigació. Tenim periodistes molt espantats. Sempre han existit professionals que es venien per un plat de llenties, però ara és la tònica general. Has de saber per qui treballes. I això t’ho diu sobretot el  freelance, que t’explica que treballa per la COPE, i sap què pot dir i què no. Ha de renunciar als seus valors, al que sap i el que ha vist en favor de seguir una línia editorial determinada, que li assegura continuïtat laboral.

Però el periodisme és el termòmetre de la nostra qualitat democràtica, és molt necessari. Continue reading →