Correré, perquè puc

“Sí –va dir el metge-, és clar,  val més que deixi de córrer”. Aquest va ser el final la meva curta trajectòria com a corredora. Per causa d’uns genolls poc col·laboradors. Com si en el moment dels acabats algú s’hagués distret i els hagués deixat mig polir.

Mai vaig ser la més ràpida, però us juro que volava. I de sobte prou. T’hi acostumes, però no deixes d’enyorar-te. Ni quan han passat  set anys.

Fa uns mesos vaig decidir fer-me trampes a mi mateixa i córrer 10 minuts a la cinta del gimnàs. I no va passar res. Passades dues o tres setmanes 15 minuts més. I encara hi vaig tornar un tercer i un quart cop. Per fi vaig confessar la meva imprudència a casa, i alliberada del secret vaig poder sortir a córrer vora mar. L’alegria, les ganes de riure, les llàgrimes d’il·lusió, un peu davant de l’altra, els pulmons que sembla que vulguin explotar. I uns genolls que no es queixen.

Avui m’he inscrit a la Sansi del meu poble. Feia dies que ho rumiava i ja m’imaginava vestint la samarreta més rosa que tinc, al cap el buff de floretes verdes. I pensava en quina música escollir. I en pintar-me les ungles a joc amb la samarreta. I potser uns cordons també roses, que carai.

Aquest any correré la Sansi. No seré la més ràpida, però sí la més rosa, i us ho juro, seré la que més alt vola. Perquè puc. Aquest any puc.

Dedicat a en Cesc, que de tots els “injustos” és  probablement qui més i millor m’entén. Ell també vola.

Dedicat també a en Jordi. Crec que ell també  feia les coses perquè podia. T’enyoraré.

(Entrada publicada originalment al bloc col·lectiu ‘Seria molt injust’)

Anuncis