“Jo puc ensenyar els pits a Facebook/Instagram”

Comparteixo post del blog Publizia. I aprofito per recomanar, de nou, seguir-lo molt.

Campanya de l’agència brasilera Propeg per l’Hospital Aristides Maltez: “Jo puc ensenyar els pits a Facebook/Instagram. Autoexaminat. No fer-ho està prohibit.”

Hospital Aristides Maltez. “Yo puedo enseñar las tetas en Facebook/Instagram. Autoexamínate. Está prohibido no hacerlo”. Agencia Propeg, Brasil. Temas similaresPfizer Lafam Espaço Clara Luz

a través de Hospital Aristides Maltez — publizia (si feu click aquí veureu més imatges)

Com si es tractés del teu fill — FLORS QUE FAN ESTIU

Comparteixo aquest text publicat per Leni Montiel al seu bloc “Flors que fan estiu”. És de lectura obligada. Es pot dir més alt, però no més clar. I potser tampoc més alt, perquè aquest text és un crit. És un “prou”. Un cop a la taula. O així l’entenc jo, que sóc molt de crits i de cops a la taula i que cada dia que passa tinc menys paciència per segons quines coses.

I si a algú li costa llegir fins al final, que es foti, que es foti i que faci el maleït esforç. El patiment immens de tants nens ho mereix. Si a algú li costa llegir fins al final, que deixi de mirar-se el melic i pensi en qui ho ha viscut en primera persona.

Penso, opino que aquest ‘no puc llegir’ és un ‘no vull saber’. I no voler saber ens converteix en còmplices necessaris.

Gràcies, Leni.

[Article publicat a la secció Mirades de la revista Perspectiva Escolar Núm. 389 (Setembre/Octubre 2016). Publicació de Rosa Sensat] En J. era un nen de cinc anys tímid, complaent, amb ganes d’agradar, petit i bufó. Sensible, una mica maldestre i amb molta imaginació. Amb pocs amics. El primer dia d’educació física a l’escola va tenir por. […]

a través de Com si es tractés del teu fill — FLORS QUE FAN ESTIU

Correré perquè puc

Correré, perquè puc

“Sí –va dir el metge-, és clar,  val més que deixi de córrer”. Aquest va ser el final la meva curta trajectòria com a corredora. Per causa d’uns genolls poc col·laboradors. Com si en el moment dels acabats algú s’hagués distret i els hagués deixat mig polir.

Mai vaig ser la més ràpida, però us juro que volava. I de sobte prou. T’hi acostumes, però no deixes d’enyorar-te. Ni quan han passat  set anys.

Fa uns mesos vaig decidir fer-me trampes a mi mateixa i córrer 10 minuts a la cinta del gimnàs. I no va passar res. Passades dues o tres setmanes 15 minuts més. I encara hi vaig tornar un tercer i un quart cop. Per fi vaig confessar la meva imprudència a casa, i alliberada del secret vaig poder sortir a córrer vora mar. L’alegria, les ganes de riure, Continue reading →