Periodisme: La crisi de credibilitat i els silencis periodístics de la Transició (IV)

La carrera de Lluís Foix ha estat sempre lligada al diari La Vanguardia, exercint en diversos moments de sots director, director adjunt i director. També ha estat corresponsal a Londres i a Washington. Ha cobert informativament set guerres i ha enviat cròniques des de 82 països. Actualment segueix publicant a La Vanguardia, i col·labora com a tertulià al programa “8 al dia” de 8TV. També el podem llegir al seu bloc: Foixblog.

Foix pot parlar en primera persona de quan La Vanguardia de diumenge portava més planes de publicitat que d’informació, o gairebé. O de quan a una cimera internacional s’hi podien comptar 4.000 corresponsals. I comença el seu discurs relacionant la crisi de credibilitat amb la crisi econòmica.

“Un dels problemes del periodisme de tots els temps és la pèrdua de criteri propi del periodista, que es pot perdre per dependència obligada a l’empresa.  Perquè a les parets de totes les redaccions hi ha penjats cartells imaginaris que diuen el que s’ha de fer i el que no s’ha de fer. Fa 20 anys la premsa era més lliure perquè tenia més capacitat d’autofinançament. Els mitjans no són rendibles com eren, i per mantenir-se han anat a subvencions públiques o privades. I hem vist mitjans canviar de direcció. Abans hi havia corresponsals ben pagats, i molts. Ara hi ha gent que està a molts llocs a l’hora, hi van per sous petits que no els permeten viatjar i conèixer el país, fer vida social  en sentit periodístic. La qualitat dels periodistes no ha minvat, és només que no hi ha diners. Hi ha una complicitat entre els poders financers, polític i mediàtic que és més forta ara que fa uns anys. A l’època de Franco ja ho sabies, hi havia el censor. Ara no és tan evident, però s’ha perdut, sinó el criteri propi, capacitat de maniobra. Només cal veure com es tracta la crisi econòmica, la poca crítica que hi ha als diaris respecte a la banca, o sobre els grans magatzems i les grans empreses que donen publicitat”. Però no es queda aquí: “A més ara a Catalunya hi ha realitats que amaguen altres realitats. Ara tenim la realitat nacional que ho amaga tot, i el dia que aixequem les estelades veurem les misèries. Però això tampoc no és nou, ha passat en altres casos i qüestions”.

Li demano sobre el futur del periodisme:

“Vivim una revolució de fons. Ara el periodisme té dos estadis, el dels mitjans tradicionals, clàssic, i el de la gent que escriu i diu coses interessants sense tenir darrere una gran estructura. Cada vegada hi ha més professionals de solvència acreditada que no necessiten escriure a un diari, poden escriure directament a la web. I això és positiu. I també hi ha l’oportunitat d’obrir-te camí sense necessitat d’estructures fortes. Cada cop hi ha més periodisme de marca personal”.  I afegeix: “Ara hi ha molts més mitjans, no només els clàssics. Aquests dies veiem publicacions que treuen coses que els diaris tradicionals no traiem: Público, Confidencial…  i als clàssics hi vas a buscar els articles d’opinió. Hi ha més llibertat, i a les rodes de premsa veiem que el periodisme ha evolucionat positivament, es pregunta més. Però si treballes a un mitjà tradicional la realitat quedarà trastocada perquè per més que preguntis després no es publicarà.  El periodisme ha perdut però no per causa dels periodistes, sinó per causa de les empreses. S’ha de reinventar el model, que jo no sé com ha de ser”.

Al llarg de tota la conversa Lluís Foix insisteix en el fet que actualment hi ha més opinió que informació:

“Avui dia sobre qualsevol tema hi ha més opinions que mai. El problema és que potser hi ha més opinió que informació solvent. Perquè la informació solvent, comprovada, comporta despesa. Poder comprovar els fets és importantíssim per l’ofici. Altra cosa són les opinions i interpretacions que es puguin fer sobre els temes. Però hem passat del “Comment is free but facts are sacred” a considerar les opinions sagrades, i els fets lliures, i això ho tergiversa tot”.

Ha exercit i segueix exercint com a tertulià habitual a diversos mitjans, i li demano la seva opinió sobre el format.

“Ara està de moda la tertúlia com a instrument per conformar l’opinió pública. Tampoc no és nou, jo fa trenta anys que vaig a tertúlies. Però potser ara són més poc sòlides. Hi aportem diversos punts de vista, però a vegades no hi ha massa comprovació dels fets, parlem de les coses que sentim, i potser la realitat ens fa canviar el discurs l’endemà, però aleshores ja és massa tard”.

Per acabar li pregunto sobre el paper del periodisme a la transició, si també creu que es va callar massa coses, i si la manera de fer aleshores ha tingut conseqüències.

“Es va callar molt, però també es van dir moltes coses. Aquí es va callar com es va callar a Anglaterra als anys 50, quan no es van dir les salvatjades que van fer els anglesos, o perquè van bombardejar Dresden quan ja no calia, Hitler ja estava acabat i tot i així van destruir una ciutat, per res.  Ara la Transició es discuteix molt, però jo en sóc molt partidari. De l’any 77 al 2008 hem viscut els 30 anys amb més progrés, llibertats i pau social i política que hi ha hagut mai a la història d’Espanya i a la història de Catalunya. Hem passat d’un país amb un 45% de la població activa dedicada a l’agricultura a un 3%. Quan jo vaig estudiar érem 90.000 universitaris, i ara n’hi ha 2.500.000.  És clar que hi va haver silencis, però sempre n’hi ha hagut. La Vanguardia té 135 anys. És un diari conservador. Dels diaris que han volgut fer caure governs i canviar règims no en queda cap. Vivim a un país que té una certa dosi de covardia, i La Vanguardia el representa perfectament”.

 

Periodisme: La crisi de credibilitat i els silencis periodístics de la Transició: Intro

Periodisme: La crisi de credibilitat i els silencis periodístics de la Transició (I): Albert Sáez

Periodisme: La crisi de credibilitat i els silencis periodístics de la Transició (II): Nicolás Valle

Periodisme: La crisi de credibilitat i els silencis periodístics de la Transició (III): Antoni Bassas

 

Anuncis