Periodisme: La crisi de credibilitat i els silencis periodístics de la Transició (III)

Catalunya Ràdio forma part de la trajectòria professional d’Antoni Bassas. Entre 1985 i 1995 hi va fer informació esportiva, i de 1995 a 2008  presentar i dirigir el programa “El matí de Catalunya Ràdio”. També ha treballat a Televisió de Catalunya, fent programes com “Tres pics i repicó” o “Aquest any Cent”, i la darrera etapa com a corresponsal a Washington DC.  Actualment és Director Audiovisual del Diari Ara.

Bassas  prefereix parlar de crisi com a sinònim de canvi i transformació:

“Ha caigut el vell paradigma de la veritat revelada, que també beneficiava el poder polític, civil, econòmic, militar i eclesiàstic. I aquesta caiguda també ha afectat el quart poder. Ja no queda ningú que cregui que allò que diu un diari és la veritat i tota la veritat. La percepció que la societat té dels mitjans s’ha transformat en el sentit que la mateixa cautela que posa el ciutadà en donar el vot a un determinat partit la posa també davant el quiosc o davant la pantalla, a l’hora de creure al cent per cent la informació dels diaris”.

Opina que la societat és ara més oberta, gràcies als mitjans, i gràcies sobretot a les noves tecnologies.

“Hi ha un augment de cultura general. Ara és molt difícil mantenir un país en la ignorància, això no passa més que a Corea del Nord, o una mica a Cuba, i a Iran, als països on limiten internet. La societat ara vol proves de les coses, no es creu a priori tot el que li diuen”.

Reconeix però que la crisi econòmica afecta els mitjans tradicionals:

“Ens ha fet visiblement dependents dels nostres propietaris.  I de cop i volta  la funció interpretativa ha desplaçat la funció informativa, cada cop l’opinió té més pes, fins al punt que en alguns mitjans la realitat ha deixat de ser gairebé reconeixible, perquè el que importa és el relat dels fets, no els fets. I això ha posat en guàrdia a la societat, que pensa que expliquem les coses com voldríem que fossin, o com creuen que ens afavoreix ideològicament o econòmicament. El públic ha entès coses que abans només s’entenien al primer curs de la facultat: Tan important és el que publica un diari com el que no, o si ho publica en plana parella o senar, o si utilitza un adjectiu més fort o més suau”.

Es parla de la politització dels mitjans, i hi ha qui ho fa com si fos un fenomen nou, Li demano que en pensa:

“No és nou. Els mitjans de comunicació sempre han tingut una línia editorial que incorpora interessos de divers ordre, també ideològics, això és molt vell!”.

Antoni Bassas defensa la necessitat d’aquesta línia editorial:

“Si no n’hi ha, si no hi ha punt de vista, no hi ha periodisme.”

Però afegeix que tenir una determinada línia de pensament ideològic no ha d’implicar casar-se amb un partit i veure la vida només a través d’aquest partit.

“Que també s’hi ha caigut, mitjans que abans eren conservadors ara són del PP. Als Estats Units mitjans que abans eren lliberals ara són del partit demòcrata, o al revés. Però allà la seva influència és tan gran que supera els partits. Sempre s’havia pensat que la FOX era portaveu del partit republicà, i ara els republicans pensen que són portaveus de la FOX. Hem canviat de pantalla, ja no hi ha politització del mitjà, sinó mediatització del partit. I pobre de tu si dius una cosa que no li agrada al mitjà… Però igualment la societat té memòria. I si fas mal ús d’un dret o d’un servei ho acabes pagant. El New York Times és un gran diari, el millor. Però durant la guerra del golf es va alinear incondicionalment amb Bush, el van seguir amb la mentida d’anar a buscar les armes de destrucció massiva, i va perdre part de la seva credibilitat. Encara ho paga ara”.

A l’inici de l’entrevista ha parlat del “quart poder”. Li pregunto si pensa que aquí el periodisme fa el paper de controlar els centres de poder.

“No. Perquè això sigui així cal viure en un país amb tradició democràtica, i és obvi que ni a Catalunya ni a Espanya la tenim, aquesta tradició, si més no en la història contemporània. No hi ha l’hàbit aquí de què el periodisme exerceixi el quart poder. Altra cosa és que en segons quins moments el diari El País ha publicat els papers de Bárcenas, El Mundo va publicar sobre Lasa i Zabala… Hi ha informacions que molesten clarament al govern. Avui mateix nosaltres a l’Ara hem publicat que set directius s’han apujat el sou a la sanitat pública, malgrat les retallades“.

La tertúlia és un format originalment radiofònic, i ell va estar 14 anys al capdavant del programa El matí de Catalunya Ràdio. Li demano que en pensa de la multitud de tertúlies i tertulians que tenim avui dia.

“Preguntar si t’agraden les tertúlies és com preguntar si t’agrada el futbol. A mi m’agrada quan juga Messi, no qualsevol partit … Hi ha tertúlies interessants, i n’hi ha que banalitzen, enverinen, empobreixen. N’hi ha que serveixen per formar-se un criteri de manera bastant honesta. Si esculls bons tertulians i procures repartir el joc de manera interessant, ajuden a fer que la societat es formi un criteri. Per tant, entre una societat sense  o amb tertúlies, escullo amb tertúlies. Però és clar, no tot és el mateix. Ara bé, és periodisme? Crec que no hi ha periodisme sense interpretació, i la tertúlia és un cas extrem d’interpretació. Però igualment, si és plural, és benvinguda”.

I de nou vull acabar l’entrevista parlant sobre la transició, els silencis del periodisme i les seves conseqüències.

“Potser ens va faltar criteri en el sentit més crític de l’expressió. El criteri general va ser: “Ha mort Franco, el Rei ha estat al costat de la gent i ha entès que volen democràcia, s’han legalitzat els partits polítics, s’ha restablert la Generalitat i ha tornat el President de l’exili, i tot s’ha fet en pau. Tenint en compte que fa 40 anys hi havia una guerra civil, felicitem-nos”. I en nom d’això tots vàrem comprar que estava bé. Va faltar algú que digués “ho heu fet en pau i està bé, però aquell senyor va col·laborar amb el règim, i aquell altre va signar penes de mort”. Es va callar coses, i és molt fàcil dir-ho ara però era difícil dir-ho fa 35 anys. Les societats no poden tirar pales de sorra per enterrar el passat, per enterrar-ho tot com si qualsevol episodi del passat fos igual. S’ha de dir que aquí en èpoques molt dures no tothom va tenir el mateix comportament, que hi va haver torturadors i torturats. Però vàrem decidir mirar cap a una altra banda, i ens semblava que ja estava, i que era un acte de generositat”.

Cita el darrer llibre de Javier Cercas, “El impostor”:

“Una de les moltes impostures d’Enric Marco -l’impostor- va ser fer-se passar per antifranquista. I no ho va ser mai, va anar a la presó per delinqüent comú. Diu Javier Cercas que en el fons Marco va fer el mateix que va fer la societat: Apuntar-se. Franco, doncs Franco. En el fons, en el fons  tots sabem que la resistència antifranquista va ser cosa de relativament molt poca gent.  Però això té molt a veure amb el que he dit de la manca d’hàbit democràtic. I amb una cosa que als darrers anys s’ha aguditzat molt: És més important el relat dels fets que els fets. Tant és com han passat les coses, l’important és que la gent compri com ho expliques tu. I la narració que es va fer de la transició estava tan ben feta, tan ben travada i era tan bonica, que la vam comprar tots”.

Fotografia d’Antoni Bassas: Alberto Gamazo per #ffbcn

Periodisme: La crisi de credibilitat i els silencis periodístics de la Transició: Intro

Periodisme: La crisi de credibilitat i els silencis periodístics de la Transició (I): Albert Sáez

Periodisme: La crisi de credibilitat i els silencis periodístics de la Transició (II): Nicolás Valle

Periodisme: La crisi de credibilitat i els silencis periodístics de la Transició (IV): Lluís Foix

Anuncis