Periodisme: La crisi de credibilitat i els silencis periodístics de la Transició (I)

Albert Sáez ha treballat a Televisió de Catalunya, Catalunya Ràdio, El Observador i al diari Avui. Entre 2006 i 2008 va ser Secretari de Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya, i entre 2008 i 2010 va ser president del consell de govern de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. Des del 2010 és director adjunt d’El Periódico. Col·labora de manera habitual a les tertúlies radiofòniques del Matí de Catalunya Ràdio, i és professor de Sociologia de la comunicació a la universitat Ramon Llull.

Albert Sáez no considera que la crisi econòmica sigui la causant de la crisi de credibilitat. Explica que va tenir un cap que deia que “els mitjans són l’instrument de l’oligarquia financera per domesticar els polítics”. I per tant – diu- és innegable que la debilitat econòmica comporta més risc d’intervenció”.   

Però afegeix que la manca de credibilitat de la premsa té altres motius:

“La crisi és molt intensa i té moltes causes diferents. Quan van sortir centenars de milers de persones al carrer el 15M cridant “No ens representen, no diuen la veritat”, ens estaven retratant. Els periodistes i els mitjans hem perdut el monopoli de la informació i dels canals. Abans ,si volies convocar una manifestació, calia interessar els diaris perquè n’informessin, o pagar publicitat. Teníem els circuits controlats. Quan arribava una informació que podia incomodar als meus anunciants o a una part dels meus lectors, valorava si els meus competidors la tenien o l’havien de publicar. I si sabia que no, doncs no la publicava. I no passava res. Ara hem après  que les coses que se saben s’acaben publicant. El públic s’ha adonat per la via dels fets el que potser ja intuïen: Que els mitjans no publicàvem tot el que sabíem. I això ens ha fet perdre credibilitat, han descobert que fèiem trampes”.

Li reconec que sorprèn la sinceritat del reconeixement.

“Cal començar a fer autocrítica. És clar que també cal explicar que no publiquem coses perquè no aconseguim verificar-les. Molta gent ens ha vingut a explicar coses sobre la família Pujol, però es negava a què ho publiquéssim com una entrevista. Els periodistes publiquem i informem de coses que algú vol explicar. Si no, no ho fem. I si algú vol explicar alguna cosa però no la pot sustentar, tampoc no publiquem, i això també s’ha d’explicar. Però primer cal fer autocrítica, perquè si no semblen excuses de mal pagador”.

Tampoc no estalvia una certa crítica cap al públic:

“Cal veure si alguns dels pressupòsits que tenim respecte al públic són certs. El relat que el periodisme fa d’ell mateix parteix de la base que la gent vol saber la veritat, i això és una frase d’un cert optimisme antropològic. A vegades, quan veus el comportament de la gent amb més detall  (i les xarxes socials i les noves tecnologies ens han donat aquesta possibilitat) tens dubtes de si volen saber la veritat o volen només que els hi donem la raó, que no és el mateix. I aquesta tendència s’ha accentuat amb la crisi. Volen saber la veritat, però si tenen una visió conspirativa de la situació, volen que els donis la raó. Ens cal a tots plegats fer un exercici de maduresa. És complex, perquè la gent no et creu si no li dius la veritat, però tampoc si no li dónes la raó. Però la base del negoci periodístic, i d’això fa 20 o 25 anys que ens hem adonat, la base és la credibilitat. La credibilitat en periodisme és un element nuclear, i el que ens diferencia del soroll i de les xarxes socials i de tot plegat”.

Sobre els mitjans catalans i espanyols i l’exercici del quart poder és categòric:

“Aquí no ha existit mai. Però cal ser conscients que la història té un pes. Explico als meus estudiants que només fa 35 anys que fem informatius de ràdio. Abans hi havia “el parte”. Si compares la BBC i la SER una té 100 anys d’història i l’altre 35. Pel que fa a diaris, a Alemanya publiquen 330 exemplars per cada 1000 habitants. Això vol dir que hi ha molta gent que compra dos diaris. A Espanya es publiquen 110 exemplars per cada 1000 habitants, només. Ni a Espanya ni a Catalunya la premsa ha tingut mai poder suficient per ser quart poder. Entre altres coses perquè els lectors no ens han comprat massivament, no només per manca de voluntat”.

Preparant l’entrevista he trobat un article publicat a l’agost del 2014, on parla de la Transició de manera bastant crítica. Quins dels errors comesos han tingut conseqüències sobre el periodisme?

“La manera com es va fer la Transició va comportar una gran connivència entre els diaris i els polítics. Una gran connivència i una porta giratòria, que ara alguns intenten reproduir amb la situació excepcional de la independència. A la tradició anglosaxona aquests flirtejos es consideren perniciosos, perquè quan cau en desgràcia el polític també hi cau el periodista. La gent pensa que els periodistes som casta. Els que van protagonitzar la transició van fer el que es podia fer en aquell molent i en aquell context, i el resultat en conjunt no és dolent. Però ara s’ha de ser conscient que la societat ha madurat, i que si fa 35 anys potser no estàvem en condicions d’assumir alguna cosa, i ara l’exigim. S’està demostrant que els mals endreços acaben sortint. Un dia surt que la gent vol votar sobre la unitat d’Espanya, i vol votar si monarquia o república. I una jutgessa argentina et recorda que els crims del franquisme van quedar amnistiats. És com a casa, pots netejar o pots amagar la pols. La crisi és com aixecar la catifa. S’ha trencat el contracte social. Mentre progressàvem econòmicament es perdonava tot, que els polítics no complissin les promeses, les trampes econòmiques. Ara la gent ja sap que els partits polítics costen diners: Que expliquin d’on surten! O com es paga el Congrés. Ara la societat catalana i espanyola ja és post adolescent, demana que li expliquin les coses. I els mitjans estem al mig d’això”.

Fotografia d’Albert Sáez: Prats i Camps per El Temps

Periodisme: La crisi de credibilitat i els silencis periodístics de la Transició (intro)

Periodisme: La crisi de credibilitat i els silencis periodístics de la Transició (II): Nicolás Valle

Periodisme: La crisi de credibilitat i els silencis periodístics de la Transició (III): Antoni Bassas

Periodisme: La crisi de credibilitat i els silencis periodístics de la Transició (IV): Lluís Foix

Anuncis