Som moltes, i estem per tot arreu

A principis de febrer un pare va denunciar que el seu fill havia estat víctima d’abusos sexuals mentre era alumne dels Maristes. La denúncia va obrir portes i va deixar al descobert silencis de molts anys. Silencis que es donaven suport i s’alimentaven els uns als altres. Un “si tu no parles, jo tampoc”. Fent pinya, callant.

Fa molt de temps que dono voltes al silenci de les víctimes, i al silenci dels qui les envolten. Em resulta un tema enfadós. Perquè en realitat, jo no he volgut callar mai. Jo no vaig anar mai als Maristes, però sí que va haver-hi dos paios que em van posar un ganivet al coll i em van obligar a entrar a un cotxe.

A mi em van dir que callar era el meu dret. I cal reconèixer que de bon començament, atordida com estava, m’ho vaig creure. Però amb el temps he arribat a la conclusió que quan callem el que fem és respectar el vostre dret a no saber. A no saber que les víctimes som moltes, que estem per tot arreu, que no som d’un altre barri, d’una altra cultura, d’una altra generació. Som filles germanes i netes, companyes i potser fins i tot mares d’algú. I per cada dona agredida, per cada una de nosaltres, hi ha com a mínim un agressor. Que també és fill, company, germà o pare d’algú. L’any passat es van denunciar a l’estat espanyol més de nou mil agressions sexuals. Gairebé 25 diàries. Una cada hora. I no sabem quantes no es van denunciar.

Callar em fa sentir que ajudo a fer invisible una realitat. A permetre que segueixi passant. A alimentar la fal·làcia que callo perquè em sento culpable o que potser vaig fer alguna cosa malament, ja se sap que qui la busca la troba. Si callo pot semblar que no en vull parlar i me n’amago. I no, gens. Em dic Lídia, i sóc víctima d’una agressió sexual. I vaig denunciar. I vaig sobreviure al terror, al fàstic i a l’espant i la ràbia de descobrir en pròpia pell que som moltes, que estem per tot arreu, que no som d’un altre barri, o d’una altra cultura. Que era jo i que era a mi.

A mi em van vendre que callar era el meu dret, però va resultar que era el seu. I a mi, qui em va salvar, van ser els qui em van deixar explicar i pensar en veu alta, els qui em van animar a fer-ho, i les qui van pintar aquell mural que deia “Prou agressions, deixeu-nos tranquil·les”.

 

 

Els tres darrers dissabtes he assistit al taller “Escriure la veritat”, impartit per Carles Capdevila. Aquest és el text presentat a la tercera sessió.

Anuncis