Les “Identical twins” de Diane Arbus

“En su estado natural, todo ser humano está hecho de una serie de imágenes superpuestas que la cámara quita una a una”.

Balzac

Any 1967. La guerra de Vietnam fa 12 anys que va. Comença i acaba la guerra dels sis dies. Ernesto Che Guevara és capturat i executat. Fracassa el primer intent de vol tripulat de la NASA, però La sonda Surveyor 3 arriba a la lluna. Es fa a Sud-àfrica el primer trasplantament de cor. Moren Edward Hopper i Dorothy Parker. El Tribunal Suprem dels Estats Units declara il·legal la llei que prohibeix el matrimoni interracial. Es publica Cien años de soledad. S’estrena el documental Don’t Look Back, i les pel·lícules Guess Who’s Coming to Dinner, The Graduate, Two for the road, o In cold blod, entre d’altres. Els Beatles publiquen l’album Sgt. Pepper’s Lonely Hearts Club Band. També es publiquen els àlbums The Velvet Underground & Nico, i Songs of Leonard Cohen (que inclou el tema Suzanne).

Pinzellades, poques i inconnexes de com era el món en el moment en què Diane Arbus va fotografiar les bessones Wade.

 

Identical_Twins,_Roselle,_New_Jersey,_1967

Un altre camí per apropar-se a la foto pot ser parlar dels referents de l’autora: “Les Americans” de Robert Frank (1958), “Freaks”, la pel·lícula de Tod Browning (1931), Alekséi Brodóvich, Ernest James Bellocq, Weegee o Lisette Model, professora i mentora d’Arbus. Menció especial mereix Louis Faurer, encara que enlloc ningú diu que la seva foto inspirés Diane Arbus:

 

twinsLOUIS FAURER221

De l’autora es diu que va passar la vida buscant experimentar les penalitats que una infantesa acomodada li va negar. També que la seva vida emocional i sexual van ser força poc convencionals. Que es va allitar amb molts dels subjectes que apareixen a les seves fotografies, homes i dones.

Però el que es ressalta a totes les informacions que es troben sobre Diane Arbus és la seva mort, el fet que es suïcidés. És evident que l’obra de qualsevol artista està marcada i mediatitzada pels seus sentiments i estats d’ànim (a més de pel context històric, cultural, polític …). El fet que Diane Arbus es llevés la vida ho complica tot una mica, perquè resulta molt gran la temptació de re analitzar la seva obra en funció d’aquest esdeveniment. La seva mort prematura i violenta dona un nou sentit a la seva elecció de subjectes, o així ho viu l’espectador. Perquè de la mateixa manera que l’artista és subjectiu en el moment de la creació, ho és l’espectador en el moment de contemplar l’obra.

Es coneix a l’autora sobretot per les seves fotografies de –entre d’altres- gegants, nans, contrafets, discapacitats o putes. Es diu que buscava definir què és normal, i que no ho és. Què és real i què és deutor de la nostra imaginació. Fotografiar aquests subjectes marginals i tot sovint negats, els fa existir. I fotografiar-los com ho feia ella obliga a qui es mira les imatges a replantejar-se els típics sentiments de repulsa i llàstima. No és fàcil rebutjar o compadir a qui mira tan directament a càmera. Arbus no mirava els seus subjectes. Feia que els subjectes la miressin a ella.

“I really believe there are things which nobody would see unless I photographed them”

Diane Arbus.

En una altra línia de treball Arbus va fotografiar persones anònimes, sense –aparentment- característiques especials, buscant extreure el que hi ha de grotesc, inquietant i fins i tot aterridor dins cada un de nosaltres. Un exemple molt clar és la fotografia del “Nen amb granada de joguina a Central Park”. La postura i l’expressió del nen ens fan pensar en una criatura desficiada. Però una ullada al full de contactes de la sessió de fotos mostra que en realitat es tracta d’una fotografia escollida per la seva peculiaritat, per la tensió que transmet. La resta de fotografies preses aquell mateix dia mostren un nen molt diferent, relaxat i rialler en molts moments. La fotografia de les nenes Wade forma part d’aquest segon grup. Es diu que en veure-la el seu pare va afirmar que mai havia vist les seves filles tan lletges.

En els seus inicis es va considerar que la fotografia, en oposició a l’art, es limitava a reproduir de manera mecànica la realitat. Com un mirall. No hi ha intervenció per part del fotògraf més enllà de les funcions executores. La fotografia/objectivitat versus pintura/ subjectivitat. És fàcil relacionar aquesta concepció de la imatge amb una funció merament informativa.

Ja al segle XX s’imposa la teoria que la fotografia té el poder de transformar la realitat. En escollir un angle, una distància i un enquadrament determinats, el fotògraf mostra una visió determinada i manipulada de la realitat. Els motius que marquen les eleccions poden ser estètics, ideològics i fins i tot arbitraris, però sigui com sigui, intervenen en el resultat, i ajuden a transmetre un missatge determinat: La imatge té una funció comunicativa (sense perdre la informativa).

Finalment, un cop s’accepta el paper actiu de l’espectador, s’atribueix a la imatge una funció també reflexiva.

La fotografia de les bessones Wade exemplifica les tres teories. La mirada directe de les nenes a la càmera, la posició frontal, l’absència de res que ens distregui de la seva contemplació directe, potencia la seva funció informativa.

Però els mateixos arguments permeten defensar una funció comunicativa: És difícil creure que res sigui casual. No veiem dues nenes, veiem dues nenes en una determinada actitud. I és el treball de la fotògrafa qui aconsegueix captar i transmetre aquesta actitud (per donar-hi un nom). Deixen de ser dues nenes per passar a ser dos subjectes que formen part de l’univers creatiu i expressiu de l’artista, passen a ocupar un lloc en el relat que conformen les fotografies de Diane Arbus.

No resulta fàcil atribuir a les fotografies de Diane Arbus una funció persuasiva. Però resulta a la vegada impossible no atribuir-hi una gran capacitat de generar reacció en l’espectador. La funció reflexiva ve donada pel fet que Diane Arbus sigui capaç d’aconseguir que la fotografia de dues nenes bessones de set anys es converteixi en quelcom inquietant i gairebé grotesc, sense recórrer a decorats, enquadraments o localitzacions.

Veiem les dues nenes molt juntes, espatlla amb espatlla, si bé les mans no es toquen (inesperadament). Totes dues van vestides, guarnides i pentinades de la mateixa manera. La proximitat fa pensar més en siameses que en bessones, les veiem com una unitat. I dificulta inicialment veure que les mitges de les nenes tenen un dibuix diferent, a més de crear la falsa percepció que les seves expressions són idèntiques, quan no és així. Tal com enuncien les Lleis de la Gestalt, tendim a considerar-les una unitat, les “llegim” l’una en relació i a continuació de l’altre. Completen de manera recíproca la imatge. La mateixa imatge formada per dues nenes no bessones, vestides diferent, o per un nen i una nena, tindria una lectura molt diferent.

Com moltes de les fotografies d’Arbus, la composició és minimalista. El subjecte enquadrat al centre del rectangle. No hi ha cap ombra (Arbus va ser pionera en la utilització del flaix de dia). Pel tipus de terra intuïm que les nenes són a l’exterior, tant pot ser al carrer, com a un pati. La paret que tenen al darrere pot pertànyer a una casa, una escola, un cementiri. Diane Arbus no va voler mostrar res més que dues nenes mirant a càmera. Els límits de la fotografia, el marc invisible, separa en aquest cas el que veiem de qualsevol cosa que vulguem imaginar. Sembla obligat relacionar aquesta fotografia amb la resta d’obra de l’artista. I voler saber en quines circumstàncies va ser presa. En realitat saber que s’estava celebrant una festa d’aniversari de bessons (col·lectiva), no ens aporta cap informació que ens ajudi a llegir la imatge, però sí que ens ajuda “a enquadrar-la” dins la resta de producció de Diane Arbus. I això sí que ens ajuda a saber què hem de mirar.

2. Banda de so

Segons si intentem respectar l’esperit de l’autora, o si decidim intervenir, escollirem una banda sonora o una altra. En el primer cas escolliria només un lleu soroll de fons, potser una llunyana remor de tràfic, o el passar d’un tren, i sons de nens jugant: Sabem que era una festa d’aniversari. No és possible que en el moment de prendre la fotografia el silenci fos absolut, però si Diane Arbus buscava fotografiar l’interior de les persones, no té sentit afegir sons no naturals i aliens a l’escena. Seria un so diegètic, escoltem el mateix que poden sentir les nenes (i la fotògrafa), i fora de camp, no en veiem l’origen. No afegir música o efectes no és neutre. Senzillament reforça l’objectiu de centrar l’atenció en la imatge.

En el segon cas, si decideixo intervenir el primer que ve al cap és afegir a la fotografia una banda sonora que la contextualitzi d’alguna manera. Opto per buscar una banda sonora que remeti als altres protagonistes de les altres fotografies de l’autora: Els “freaks”. Proposo per exemple “La Passerella di Otto e Mezzo” de Nino Rota, de la banda sonora de la pel·lícula 8 ½ de Fellini:

 

 

Seria per tant un so asincrònic, res a veure amb el que es representa a la fotografia. Extra diegètic, només escoltat per l’espectador. I parlaríem d’escolta acusmàtica. Aquesta banda sonora modificaria la percepció que un nou espectador obtindria de la imatge. Des del meu punt de vista personal (i les percepcions sempre seran personals), en el més lleu dels casos augmenta força el nivell d’inquietud que pot suggerir la fotografia.

*****

La primera PAC de l’assignatura Expressió audiovisual ens demanava analitzar una imatge o un text. D’entre les diferents propostes, vaig escollir les bessones de Diane Arbus

Anuncis