This must be the place vs. Nebraska

Teoria i Pràctica del muntatge audiovisual – PAC1

 

this-must-be-the-place-frances-mcdormand-sean-penn-foto-dal-film-4-_mid frases-pelicula-nebraska-1

 

THIS MUST BE THE PLACE (Questo deve essere il posto)

Any: 2011

Durada: 118 min.

País. Itàlia

Director. Paolo Sorrentino

Guió: Paolo Sorrentino, Umberto Contarello

Música: David Byrne, Will Oldham

Fotografia. Luca Bigazzi

Muntatge: Cristiano Travaglioli

Repartiment: Sean Penn, Eve Hewson, Frances McDormand, Judd Hirsch, Heinz Lieven, Kerry Condon, Olwen Fouere, Simon Delaney, Joyce Van Patten, Liron Levo, Harry Dean Stanton

Paolo Sorrentino va néixer a Nàpols l’any 1970. Els seus pares van morir en accident domèstic quan ell només tenia disset anys. Està casat i té dos fills.

Els seus primers treballs com a director daten de la dècada dels 90, quan va dirigir els curts “Un Paradiso” (1994, finalista al Festival de Cinema de Palerm) i “L’amore non ha confini” (1998). Aquest curt marca l’inici de la col·laboració entre Sorrentino i qui s’ha convertit en el seu actor fetitxe, l’actor Toni Servillo.

L’any 2001 dirigeix el seu primer llargmetratge, “L’uomo in più” (protagonitzat per Servillo). El film va rebre el guardó Nastro d’argento, concedit pel Sindicat Italià de Periodistes de cinema, a Millor Director Novell, i va estar nominada al millor guió (també signat per Sorrentino). Igualment va estar nominat en aquestes dues categories pels premis David de Donatello, concedits per l’Acadèmia de Cinema Italiana.

La seva segona pel·lícula “Le consequenze dell’amore” (2004) va aconseguir reconeixement internacional amb la nominació a la Palma d’Or del Festival de Cannes. Aquest reconeixement va créixer amb el treball “Il Divo”, i es va consolidar definitivament quan va aconseguir l’Òscar a la millor pel·lícula estrangera l’any 2013 amb “La grande bellezza”.

Es parla d’ell com “l’enfant terrible” del cinema italià. Es diu que mou massa la càmera, que és extravagant i massa pretensiós. Els protagonistes de les seves pel·lícules sempre són persones de certa edat. No l’interessa retratar a la seva pròpia generació. Habitualment retrata personatges originals, d’una certa excentricitat.

“This must be the place” és la seva primera pel·lícula en anglès.

Treballs realitzats

Direcció:

Any Titol
2001 L’Uomo in più
2003 Las consecuencias del amor
2006 El amigo de la familia
2008 Il Divo
2011 Un lugar donde quedarse (This Must Be the Place)
2013 Rio, eu te amo
2013 La gran belleza
2014 La Giovinezza

Guionista

Any Titol
1998 Polvere di Napoli
2001 L’Uomo in più
2003 Las consecuencias del amor
2006 El amigo de la familia
2008 Il Divo
2011 Un lugar donde quedarse (This Must Be the Place)
2013 La gran belleza
2014 La Giovinezza

Interpretació

Any Titol Paper
2010 Questione di Cuore Él mismo
2006 Il Caimano le mari d’Aidra (dans le film ‘Cataractes’)

Llistat de nominacions:

Any Categoria Pel.licula Guardó
2002 Millor pel·lícula L’uomo in più BAFICI
2002 Millor director novell L’uomo in più David de Donatello
2002 Millor guió L’uomo in più David de Donatello
2002 Millor guió L’uomo in più Nastro d’argento
2004 Palma d’Or Le conseguenze dell’amore Festival de Cannes
2005 Director de la Millor pel·lícula Le conseguenze dell’amore Nastro d’argento
2007 Millor argument L’amico di famiglia Nastro d’argento
2008 Palma d’Or Il Divo Festival de Cannes
2009 Millor pel·lícula Il Divo David de Donatello
2009 Millor director Il Divo David de Donatello
2009 Millor guió Il Divo David de Donatello
2011 Palma d’Or This Must Be the Place Festival de Cannes
2012 Millor pel·lícula This Must Be the Place David de Donatello
2012 Millor director This Must Be the Place David de Donatello
2012 Director de la Millor pel·lícula This Must Be the Place Nastro d’argento
2012 Millor guió This Must Be the Place Nastro d’argento
2013 Director de la Millor pel·lícula La gran belleza Nastro d’argento
2013 Millor guió La gran belleza Nastro d’argento
2013 Palma d’Or La gran belleza Festival de Cannes
2013 Millor pel·lícula europea La gran belleza Premis Goya

Llistat de pel·lícules guardonades:

Any Categoria Pel.licula Guardó
2002 Premi jove del jurat L’uomo in più BAFICI
2002 Millor director novell L’uomo in più Nastro d’argento
2005 Millor pel·lícula Le conseguenze dell’amore David de Donatello
2005 Millor director Le conseguenze dell’amore David de Donatello
2005 Millor guió Le conseguenze dell’amore David de Donatello
2005 Millor argument Le conseguenze dell’amore Nastro d’argento
2008 Premi del Jurat (Festival de Cannes) Il Divo Festival de Cannes
2009 Director de la Millor pel·lícula Il Divo Nastro d’argento
2009 Millor guió Il Divo Nastro d’argento
2011 Premio del Jurat Ecumènic This Must Be the Place Festival de Cannes
2012 Millor guió This Must Be the Place David de Donatello
2013 Millor pel·lícula estrangera La gran belleza Premis Òscar

L’any 2010 va publicar la seva primera (i fins ara última) novel.la, que va ser guardonada amb el premi “Fiesole Narrativa Under 40”: “Hanno tutti ragione (Todos tienen Razón, traduïda al castellà i publicada per Anagrama l’any 2012). El protagonista del llibre és Tony Pagoda, cantant melòdic italià, inspirat en el personatge interpretat per Toni Servino al film “L’uomo in più”.

Cristiano Travaglioli, muntador, i Luca Bigazzi, director de fotografia, han treballat amb Sorrentino a Il Divo, La grande bellezza i La Giovenezza (encara en post-producció). Umberto Contarello, co-guionista ha col·laborat amb el director a La grande bellezza.

Paolo Sorrentino ha declarat en més d’una ocasió que sense la participació de Sean Penn la pel·lícula mai no s’haguera rodat. Penn (1960) és un molt conegut i reconegut actor (i director) nord-americà a qui no li cal massa presentació. Ha guanyat l’Òscar a millor actor en dues ocasions: Mystic River, 2004, i Milk, 2009. L’any 2003 se li va entregar el premi Donostia, al Festival de Sant Sebastià. Com a actor a treballat sota les ordres de Brian de Palma, Woody Allen, Oliver Stone, Clint Eastwood, Sydney Pollack, Dennis Hopper …

Com a director a treballar amb Jack Nicholson, Dennis Hopper i Viggo Mortensen.

En l’àmbit personal se’l coneix per la seva implicació solidaria.

Ha treballat com a periodista per les revistes Time, Interview, Rolling Stone i The Nation. Va entrevistar a Hugo Chàvez, ex president de Venezuela, i també a Fidel Castro.

La pel.lícula

Tothom coincideix en què el personatge protagonista (Cheyenne) està inspirat en el vocalista de The Cure, Robert Smith. També hi ha acord –i el director així ho ha reconegut- en què el film té com a referents per una banda Wim Wenders i París Texas, i per una altra The Straight Story, de David Lynch. La presència de Frances McDormand remet als germans Coen. Per la resta, hi ha qui la considera una molt bona pel·lícula, i hi ha qui opina que és un absolut i ridícul desastre. En aquest segon grup, uns acusen Sorrentino d’un mal guió i una mala direcció. Altres afegeixen una exagerada i poc creïble interpretació per part de Sean Penn.

Personalment comparteixo l’opinió dels que diuen que en algun moment la narració és massa explícita: Quan Cheyenne fa aquell tristíssim i bastant sobrer discurs a David Byrne, o quan Mordecai, el caçador de nazis, afirma “el teu pare t’estimava molt”, i tothom, Cheyenne i nosaltres, sabem que és una mentirà pietosa. Per la resta la considero una pel·lícula tendra, divertida, i molt bonica des del punt de vista visual.

Sinopsi:

Cheyenne, antiga estrella del pop, viu retirat a Dublin, en companyia de la seva dona, bomber professional. Cheyenne manté l’estètica gòtica que el va acompanyar al llarg de la seva carrera. Viu de rendes, té cura d’una adolescent i de la seva mare. Ambdues esperen la tornada del germà absent. Cheyenne s’avorreix. Allà on va arrossega el carretó d’anar al supermercat. L’avís que el seu pare està a punt de morir li fa canviar el carretó per la maleta, i viatja –en vaixell, li fan por els avions- fins a Nova York. La lectura dels diaris del seu pare –jueu sobrevivent a un camp d’extermini- fa que emprengui la recerca d’un criminal nazi. Pel camí, i fins a aconseguir el seu objectiu, toparà amb un seguit de personatges sorprenents que d’una manera o altra l’ajudaran, acompanyaran i alliberaran.

NEBRASKA

Any: 2013

Durada: 115 min.

País: Estats Units

Director: Alexander Payne

Guió: Bob Nelson

Director de fotografia: Phedon Papamichael

Muntador: Kevin Tent

Música: Mark Orton

Repartiment: Bruce Dern, Will Forte, Stacy Keach, Bob Odenkirk, June Squibb, Missy Doty, Kevin Kunkel, Angela McEwan, Melinda Simonsen

Alexander Payne, director i guionista. Nascut a Omaha, Nebraska, l’any 1961. Es parla d’ell com d’un gran director d’actors.

L’any 1996 roda el seu primer llarg metratge, “Citizen Ruth”, protagonitzat per Laura Dern i nominat al Gran Premi del Jurat del Festival de Sundance. Els trets identitaris del director, un to crític, satíric, i un protagonista en crisi ja hi són ben presents. Payne té l’habilitat de descriure amb sarcasme i humor negre la més dramàtica de les situacions. Les seves pel·lícules mostren un ampli ventall d’individus entre embogits i estrafolaris. A la web Cinemania diuen d’ell (i em sembla una molt bona descripció): “Especializado en decadencias cotidianas y personajes tirando a lamentables, Alexander Payne es un cineasta de esos que, a la chita callando, construyen filmografías tan discretas como imprescindibles sin venderse a la industria, pero sin encastillarse por ello en contra de los gustos del público”.

Any Títol Director Guionista Productor
1996 Citizen Ruth x x
1999 Election x x
2001 Jurassic Park III x
2002 About Schmidt x x
2004 The Assassination of Richard Nixon x
2004 Sideways x x
2007 King of California x
2007 The Savages x
2007 I Now Pronounce You Chuck and Larry x
2011 The Descendants x x x
2011 Cedar Rapids x
2013 Nebraska x

Les seves pel·lícules han estat nominades i ha guanyat l’Òscar en diverses ocasions, i en diverses categories:

Nominacions:

Any Categoría Pel.lícula
1999 Millor guió adaptat Election
2004 Millor director Entre copas
2011 Millor pel.lícula Los descendientes
2011 Millor director Los descendientes
2014 Millor director Nebraska

Guardonat:

Any Categoría Pel.lícula
2004 Mejor guion adaptado Entre copas
2011 Mejor guion adaptado Los descendientes

Igualment els seus treballs han estat nominats als Globus d’Or (concedits per l’Associació de la Premsa estrangera de Hollywood) i als Premis Bafta (concedits per l’Acadèmia Britànica de les Arts Cinematogràfiques i de la Televisió).

“Abouth Schmidt” (2002) i sobretot “Sideways” (2004) van significar el seu reconeixement internacional, que es va veure re confirmat amb la posterior “The Descendants” (2011)

El director afirma que a les pel·lícules el sentimentalisme no acostuma a superar la proba del pas del temps, i sí que ho fa el cinisme. També ha dit: “El meu concepte del cinema no és el d’ Alfred Hitchcock, és a dir, executar amb la càmera el que prèviament s’ha dibuixat. Per a mi fer cinema és un constant descobriment d’elements que es poden incorporar al film” [2]

Comparteix amb Paolo Sorrentino la preferència per escollir protagonistes d’una certa edat. Afirma tenir com a referents els directors espanyols Buñuel i Saura. És admirador i amic de Pedro Almodovar. Pel que fa a Nebraska, hi ha qui l’ha volgut relacionar amb Peter Bogdanovich (per la seva pel·lícula “The last picture show”) i també amb David Lynch i “The Straight Story”, Payne afirma: “Pero sucede que tanto mi coguionista habitual, Jim Taylor, como yo solemos tomar como referencia la realidad, no el cine. Cuando se nos plantea alguna duda, no imaginamos cómo hubiera resuelto la escena tal o cual realizador, sino qué pasaría si eso sucediera en realidad.”

Habitualment Payne treballa els guions amb Jim Taylor, però Nebraska va ser escrita per Bob Nelson. És el primer guió de Nelson (fins aleshores només havia escrit textos curts per “Almost Live!”, una comèdia de la TV de Seattle. El guió està basat en històries de la seva pròpia família, i el va escriure a manera de “carta de presentació”, pensant que tenir un guió escrit l’ajudaria a trobar feina. Va arribar a mans de Payne, i tot i que van haver d’esperar deu anys, la resta ja és història.

Phedon Papamichael, director de fotografia, treballa de manera habitual amb Payne. I pel que fa al muntatge, Payne ha treballat sempre, a tots els seus llargmetratges, amb Kevin Tent.

La pel.lícula:

Nebraska va rebre sis nominacions als Òscars, cinc nominacions als Globus d’Or, tres als BAFTA, sis als “Critics Choice” … Finalment va aconseguir l’Independent Spirit Award al millor guió novell, i el premi al millor actor del Festival de Cannes 2013 va ser per Bruce Dern, l’actor protagonista.

Sinopsi:

Woody Grant, ex alcohòlic no del tot rehabilitat que mostra símptomes de demència, s’entesta en anar a Nebraska a cobrar un premi de loteria. El seu fill David mira de fer-li entendre que el premi no existeix, però al final es veu obligat a acompanyar-lo. El viatge ens mostra com és la seva relació, com és la seva família, com ha estat la vida de Woody, el protagonista. El viatge, com ha de ser, els canviarà per sempre.

Similituds i diferències

Ambdues pertanyen al gènere “road movie”. Totes dues tracten de les relacions entre pares i fills, en tots dos casos hi ha una voluntat –per part dels fills- d’apropament i recuperació. I de compliment d’un desig.

L’una és en color, i l’altra en blanc i negre. Això marca una diferència estètica importantíssima. I a totes dues el paisatge , l’entorn on passen les coses és important, però en sentits diferents: A la pel·lícula de Sorrentino potser té un significat més simbòlic, mentre que a Nebraska només acompanya i recolza el guió.

Totes dues són lineals, els fets i el temps transcorren en una sola direcció. A “This must be the Place“ hi ha un flashback, quan es crema el cotxe. Però és l’únic. No hi ha accions paral·leles.

A “This must be the place” el narrador és Cheyenne. Tota l’acció està narrada des del seu punt de vista (però no des dels seus ulls!). En canvi Nebraska està explicada des del punt de vista de David, el fill, que no és el protagonista. A vegades la càmera ens ensenya que és el que està veient, per més que ell aparegui a l’escena i l’angle de visió no sigui el seu (no hi ha plans subjectius). Per exemple, quan viatgen i ens mostren la cara del pare mirant per la finestra. I sobretot a una de les escenes finals, quan Woddy li demana que s’amagui, perquè tothom pensi que condueix sol. La mirada de David, divertit, content i entendrit, ens mostra què hem de veure.

Al film de Sorrentino els canvis de pla es fan per tall simple, i hi ha algun fos a negre. En el cas de Nebraska, a banda del tall simple s’utilitza també la tècnica de l’encadenat.

This must be the place:

Ha resultat molt interessant revisar aquesta pel·lícula centrant-me en el muntatge. No canvia el significat final, però sí que aporta un plus d’informació que m’havia passat desapercebuda.

M’ha sorprès “veure i entendre” les primeres escenes, quan ens presenten a Cheyenne a petits bocins (un cop hem sentit com posa la ràdio i ens han ensenyat la casa), i només tenim una imatge global del seu aspecte quan ell mateix es veu al mirall.

La presentació segueix amb talls sobtats, que van canviant el personatge d’escenari i ens donen una visió general de com viu i fins i tot de com és la seva vida.

Tot seguit ens presenta a la mare i a la noia, en un pla seqüència. La mare esperant a la finestra, la noia esperant que la càmera l’atrapi.

Tota aquesta escena inicial comença i acaba de la mateixa manera: Pintant ungles.

La primera part de la pel·lícula està muntada amb plans molt curts, sovint recorden a un passi de diapositives. Sovint ens mostra diferents perspectives del mateix personatge. Dóna cert protagonisme als objectes, en determinats moments: Els marcs girats d’esquena a l’escriptori de Cheyenne, el telèfon, quan l’avisen que el seu pare està malalt. I també sovint el que ens mostra la càmera no té relació directa amb el diàleg.

Hi ha molts moments on només veiem un dels personatges, no hi ha diàleg, només imatge.

Segons avança la narració la càmera “es tranquil·litza”. Els plans són més llargs i sostinguts. El paisatge es converteix un protagonista, també.

L’escena final és la repetició d’una escena anterior, quan Mary li demana a Cheyenne que vagi a visitar la mare, i aquesta el veu arribar caminant pel carrer. I també és al mateix temps una escena totalment oposada a l’escena inicial de presentació de Cheyenne: El de lluny (de fet, no sabem a qui estem veient), ens mostren la seva imatge sencera abans d’arribar al detall.

Nebraska:

Si en el cas de la pel·lícula de Sorrentino parlava de diapositives, en el cas de Nebraska faria referència a postals. Hi ha un munt d’ocasions en què la càmera està quieta, i també ho estan els personatges, i el pes de l’escena recau en els diàlegs i en l’estètica. L’exemple més clar són les escenes on miren la televisió, quan són a casa del germà de Woody. Primer sols, després en companyia de tots els germans. O quan són tots tres al cementiri.

La càmera mai no genera sensació d’acció. Fins i tot quan els cosins assalten Woody i David per robar-los el premi, i hi ha una baralla, la càmera està estàtica, es limita a ser testimoni. La pel.lícula transcorre al ritme lent que marca Woody, en cap moment s’accelera. Hi ha un moment en què es genera una certa urgència, quan han perdut la carta (després que els han robat) i David proposa sortir a buscar-la. Però és només la mirada de Woody la que transmet aquesta urgència, la que imprimeix sensació de velocitat.

Sempre que l’espai ho permet la càmera està estàtica i –si cal- són els personatges els que es mouen. Això no passa en espais petits, com per exemple el segon cop que el pare és a l’hospital, o quan David es discuteix amb Ed Pegram al bany del bar.

Re visionar Nebraska centrant-me en el muntatge m’ha resultat menys “sorprenent” que en el cas de “This must be the place”. Probablement perquè és molt menys evident (que no menys important!)

Lídia Cordero Triay

El Masnou, 18 d’octubre de 2014

Post Scriptum – Conclusió

Ha estat –ja ho he dit- un exercici més que interessant. No sé si havia d’aprofundir més en la història, o comentar les bandes sonores. No sé si calia ser més crítica amb els arguments i les interpretacions, o si demanaves una anàlisi més personal de les pel·lícules. He mirat de donar informació que ajudés a entendre quin és l’univers del director (perquè això marcarà el seu treball), i després he mirat d’aplicar el molt poc que sé sobre muntatge. Suposo que serà divertit i interessant revisar aquesta PAC al final del semestre, quan en sabrem molt més.

Anuncis