TransPac – Re-Presentat (o qui sóc jo)

Sóc un riure sonor, explosiu, inconfusible i (voldria) encomanadís. Estrident, diuen alguns sòmines avorrits. I és que la gent s’avorreix molt, no us ho sembla?

Sóc un esperit nòmada que només ha aconseguit avançar 30 km. No anem bé …

Sóc la que soc, la que vaig ser, la que seré. Sóc el que he fet, el que no, el que faré i el que mai no podré fer. No correré mai una marató.

M’enyoro més del que mai no passarà que del que no tornarà a passar. Però bah, mai és molt de temps …  No correré mai una marató, però m’he apuntat a classes de dansa (no em miris així, que passa, eh eh??) . I no descarto aprendre a fer mitja.

Pedres, sorra i cel.  Els meus paisatges són desèrtics, no pregunteu d’on ve la dèria, no ho sé.

Per  viure espais petits,  oberts i lluminosos. I cada cop més endreçats a força de desfer-me de tot el que no necessito. Els meus records descansen dins una capsa de sabates. Desava massa coses. Potser per això només he avançat 30 Km …

L’altre dia vaig ensopegar i vaig caure a terra, però el meu Iphone i el meu Kindle estan bé, no patiu. Gràcies, @EvaPiquer ;)

La meva peli preferida del segle XXI, de moment és  This must be the place. També sóc la fleuma que plora amb el final de “Liberad a Willy”(sí, que passa eh, eh?). I encara més amb el final de“Robin y Marian”. La resta del temps no ploro gaire, no us penseu.

Estic enamorada de Marlow, de Spade, i de Bosch. De Brunetti, de Bolitar i de Kenzie-Gennaro. De Rebus, de Hole, de Wallander i de Jaritos. I de Caldas i de Carvalho, és clar. I de Archer-Harper, però en aquest cas Paul Newman hi té molt a veure. Aix. (Accepto suggerències!)

Sóc de Kornellà, com els Estopa. I se’m nota (si, que passa, eh eh?). Unes ulleres d’aprop que mai són on les busco. Col.lecciono (compro compulsivament) pinta ungles (que no faig servir). Sóc la que sempre fa massa menjar. I am the best, simply the best, però només quan parlem de guacamole.

Molt fan de les tortugues castelleres del meu poble adoptiu.

Tinc triat el meu epitafi, amb permís de Sabatini: “(Lídia Cordero Triay)Nació con el don de la risa y con la sensación de que el mundo estaba loco. Y este fue todo su patrimonio.” 

P.D. Ostres, això és molt divertit!

 

Anuncis